Trepidant duel interpretatiu de Mercè Aránega i Emma Vilarasau

El futur dels nostres fills és una de les grans preocupacions actuals de la humanitat en un món dominat per la incertesa i al qual estan arrabassant totes les iniciatives de sostenibilitat. L’1 de gener del 2023 la Unió Europea atorgava la qualitat d’energia verda a la nuclear. A principis de febrer del 2026 Donald Trump eliminava les limitacions contra els gasos de l’efecte hivernacle i expirava sense renovació l’acord entre Rússia i els Estats Units sobre la proliferació d’armes nuclears. El medi ambient ho té fotut i la irresponsabilitat dels qui prenen aquestes decisions afectarà evidentment els fills de tota la humanitat, com ens ve a dir la prestigiosa dramaturga britànica Lucy Kirkwood amb Els fills (The children), una obra estrenada al Royal Court Theatre de Londres el 2017 i que ens arriba en una magnífica traducció de Cristina Genebat i en unes memorables interpretacions de Mercè Aránega, Emma Vilarasau i Jordi Boixaderas.

"Aquesta dona és boníssima", deia una espectadora darrere nostre referint-se a l’actriu Mercè Aránega, que interpreta el paper de la Hazel. I és ben cert que ella i Emma Vilarasau (Rose) afronten un duel interpretatiu d’alt nivell entre dues dones ben diferents però lligades en el passat per la feina en una central nuclear i per les relacions amb el Robin, actual marit de la Hazel. La parella són dos físics nuclears jubilats convertits en grangers que viuen a les proximitats de la zona d’exclusió de la central nuclear on van treballar durant molts anys i que va ser destruïda per un terratrèmol i un posterior tsunami. El matrimoni, amb tres fills i una filla gran independitzada, s’han adaptat a les restriccions energètiques i alimentàries provocades per la catàstrofe. Un bon dia reben la visita d’una excol·lega de la central que rememora el passat i plantejarà una possible redempció. La Hazel és una dona ordenada, previsora, entenimentada i tendra amant del Robin. Molt al contrari, la Rose és impulsiva, fumadora i somiadora. Per què ha vingut? Què vol? Entre bromes, records, retrets i algun ball, l’obra camina entre les qüestions sentimentals i la responsabilitat professional amb la fluida traducció de Genebat i la precisa i imaginativa direcció del millor David Selvas. Una proposta destinada a un èxit més que merescut que només ens queda recomanar.