Meditacions sobre el tapís
Aquesta artesania mil·lenària viu avui dia una revifada. En parlem amb quatre professionals catalanes que l’estan modernitzant i indaguem per què agrada tant
BarcelonaL’usuari @_jujujust_ té 207.000 seguidors a Instagram i no és cantant, ni actriu, ni socialité, ni influencer. Fa tapissos. Molta gent, d’entrada, associarà aquesta paraula amb objectes sumptuaris i polsegosos que adornaven les parets dels palaus fa segles. Però res a veure amb els tapissos que fa Judit Just Anteló, la persona darrere d’aquest compte d’Instagram, uns tapissos innovadors i esclatants de formes i colors. A la seva botiga d’Etsy avisa que hi ha una llista d’espera d’uns cinc mesos. L’èxit i el furor són evidents.
“Mai hauria pensat que la bola es faria tan gran. La llista d’espera em dona molta ansietat, però em sento molt afortunada. Si tornés a Espanya sé que no podria viure d’això, i aquí m’hi guanyo la vida”, reconeix Just Anteló per nota de veu de WhatsApp des d’Asheville, la ciutat dels Estats Units on viu des de fa set anys. El 2015 “va començar a rutllar” la seva botiga online malgrat que ja feia un parell d’anys que s’hi dedicava seriosament i molts més des que va fer el seu primer tapís: “De petita estudiava piano a l’Escola de Música de Barcelona i, mentre m’esperava, la meva mare feia tapís en un taller que hi havia just al davant de l’escola. El piano no em feia gaire il·lusió, i vaig acabar unint-me a les classes de tapís”, recorda Just Anteló.
La ‘jam session’ dels dits
Una altra artesana que li està donant nova vida al tapís és Luna Muñoz sota el nom de Chinchilla: “Em feia gràcia imaginar-me que era un ratolinet qui ho feia, no una persona”, apunta, arran del nom. Ella va començar a teixir tapís fa set anys i de seguida s’hi va enganxar: “Soc de fer les coses ràpid, sense pensar i amb el cor, i això m’ho permet. No està bé o malament, facis el que facis és bonic si ho has fet amb ganes”, defensa. Per fer un tapís no es necessita gaire parafernàlia: un bastidor o quatre pals -“Les dones del desert ho fan amb quatre pals”, apunta Muñoz-, on poses uns fils tensats que fan d’ordit i entre els quals vas teixint llanes, fils, tires de roba vella... “El que vulguis posar-hi per fer el dibuix. Jo volia un bastidor molt gran i me’l van fer a mida. Un cop tens preparat el teler, fer el tapís no té gaire misteri. Els pijos dels Estats Units et volen vendre mil productes, però, en realitat, no necessites res més que un bastidor i fils”, rebla la creadora de Chinchilla (a Instagram, @casachinchilla), que treballa des de Barcelona. Un tapís i una catifa es diferencien perquè un s’exposa a la paret en vertical i l’altra a terra en horitzontal. I el disseny només depèn de qui fa el tapís: “Jo els dibuixos me’ls invento, improviso… és com una jam session. Teixeixo amb música de fons o mirant sèries o pel·lícules, de manera que després associo cada tapís al que estava veient en aquell moment”, explica Muñoz, que sí, té el tapís Mad men.
Just Anteló tampoc segueix un patró: “Quan faig el primer disseny em deixo fluir, vaig fent intuïtivament. Hi ha dissenys que veig que triomfen, com Los Chichos, i els repeteixo en diferents colors, però jo ja voldria fer dissenys únics”, confessa. Pel que fa a l’ús dels colors, àcids, saturats i combinats de maneres sorprenents, diu que ho deu molt a dos professors que va tenir quan estudiava art tèxtil a l’Escola Massana: Silvana Criado i Josep Lacomba. “Durant la meva trajectòria, en tots els meus estudis, he fet i refet milers de cercles cromàtics. Però també tinc una mica de daltonisme, crec, i noto com vibren junts els colors. Tot hi ajuda”.
Una calma induïda
Des de Mallorca i per al món Verónica Ruiz ensenya online a fer tapissos, i el més curiós de tot és que aquesta barcelonina és autodidacta. “Vaig començar pel meu compte i ara ensenyo la gent a fer-ne”, diu. El primer contacte amb la tècnica va ser el 2014, quan vivia a Xile i va començar a indagar sobre el teler maputxe, “el tradicional, amb el qual fan bandes decoratives”. Aquí bàsicament es fa tapís en dues menes de teler: el de baix llis, que es posa en horitzontal i permet fer xals, bosses de mà, polseres… i el d’alt llis, que dona peu a fer tapissos molt més creatius, decoratius i artístics. “Teixir és com una meditació, m’agrada fer-ho en silenci, sense música ni res, és un moment molt de relax que has de fer tranquil·lament. És el meu moment”, explica Ruiz, que diu que des de fa “un parell d’anys s’ha notat un boom” en la quantitat de gent que vol aprendre a fer tapissos. O també altres tècniques que ella ensenya, com ara el macramé. En temps de pandèmia, tenir una afició manual ha sigut un gran què: “En confinament, sort n’he tingut dels meus fils per anar fent coses. Fils, no fills, eh?”, aclareix i riu des de l’altra banda del telèfon aquesta tapissera que podeu trobar a Instagram sota el nom de @vrbarcelona.
Les altres dues artesanes també fan referència a aquesta calma que se sent quan es fa un tapís: “És com una meditació. Hi ha dies que si he d’anar amunt i avall i no puc teixir m’agafa ansietat. Però quan poso la música i començo a comptar punts em calmo. Tinc una mica d’ansietat i TOC -trastorn obsessiu compulsiu-”, explica Just Antaló, mentre que Muñoz diu que és “hiperactiva diagnosticada”: “Fer tapissos em permet ser com jo soc, fer les coses com em venen, sense pensar, simplement crear coses que han de transmetre, que no han de ser perfectes, i això em fa feliç”.
Teranyina, 30 anys ensenyant a fer tapissos
Al carrer del Notariat número 10 de Barcelona fa més de tres dècades que hi ha un gran espai per aprendre a fer tapissos d’alt i baix llis i per perfeccionar la tècnica. Es diu Taller Escola Tèxtil Teranyina i el dirigeix Teresa Rosa Aguayo, mestra d’algunes de les artistes catalanes del tapís decoratiu contemporani, que li estan donant avui dia nova vida. Per apuntar-se a fer anar un dels 19 telers que tenen a Teranyina hi ha llista d’espera. Un altre senyal que sí, el tapís està de moda.
I curiosament és una tècnica antiquísima que no ha evolucionat gens ni mica. “Es van trobar telers molt similars als d’ara de l’antiga Roma, i a les necròpolis de l’antic Egipte ja es van trobar telers”, explica Rosa Aguayo amb una cadència pausada i un accent cordovès finíssim mentre fulleja un llibre sobre Assumpció Raventós, segurament la gran innovadora catalana del tapís als anys 80 i 90.
El moment històric més àlgid del tapís van ser els segles XVII i XVIII als Països Baixos i Espanya, on era “un element de luxe i de prestigi social” i hi havia tallers sencers que estaven molt regulats per lleis i que es dedicaven a copiar obres de grans pintors en un tapís.
“Al segle XIX va haver-hi un canvi en totes les arts i els teixidors van començar a fer els seus propis dissenys. Això era molt revolucionari”, comenta la mestra, que indica que “fins fa poc” el tapís es veia com una “tècnica menor, com el gravat i la ceràmica”, molt per sota de la pintura, per exemple. Per això té un record especial per a Anni Albers, membre de l’Escola Bauhaus que, com la resta de dones, només tenia permès fer art tèxtil. Albers es preguntava: “Si faig un tapís artístic, per què no pot estar al nivell d’una pintura?”
Des de fa 10 anys Rosa Aguayo observa que en grans esdeveniments internacionals d’art, com la Biennal de Venècia, la Documenta de Kassel o la Fira d’art ARCO, “cada cop hi ha més obres fetes amb fibres”, de manera que creu, i celebra, que “l’art tèxtil contemporani s’està incorporant de manera natural en l’art”. Després de les acolorides col·laboracions entre Miró i Royo per fer tapissos, l’últim gran mà a mà artístic nacional va tenir lloc fa quatre anys entre Perejaume i Mercè Ibarz Casadevall per fer tres bandes de tapís que vesteixen el foyer de la Sala Maria Aurèlia Capmany del Mercat de les Flors.
