Més Felícia Fuster!
Investigadora En Temes De Gènere I ConflictePer llegir poesia cal tenir un temps que no és l’habitual. O això sembla quan ho comento amb persones del meu voltant. Quan em conviden a casa d’algú, gairebé sense adonar-me’n busco els prestatges amb llibres. Cada vegada em costa més localitzar-los, però quan per fi en trobo, veig que n’hi ha pocs (o cap) de poesia. No vull treure’n conclusions, només ho constato. Quan parlem de llegir poesia, la necessitat d’un temps que no és l’habitual es menciona sovint a la conversa: hi ha qui busca la poesia en moments de dolor o malaltia, o d’amor, o quan arriben períodes de vacances i dies llargs sense fer res, potser perquè la poesia és una invitació a viure la interioritat pròpia.
Ara que comença un període en què entrem en aquest temps poc habitual anomenat vacances o, si més no, estiu, he pensat que m’agradaria aprofitar l’oportunitat que se’m dona per recomanar un bon endinsament en l’obra poètica d’una dona excepcional i que admiro molt: Felícia Fuster (1921-2012). Gran coneixedora de l’art oriental, en especial del Japó, Fuster no va començar a publicar fins als 63 anys, i els seus poemes, que també combinava amb una obra plàstica molt suggeridora, reflecteixen aquesta maduresa i sensibilitat per l’essència de la bellesa i l’espiritualitat orientals. Un exemple: “Sé que el meu cant avui no arribarà ni a les òrbites baixes i el món em pesarà. Tant és. Deixeu-me. Deixeu-me el formigueig d’aquest cap ple de festa i les ales dels ponts. Deixeu-me blanca, calç apagada, encesa, poca cosa, no res, amb els peus nus. Sé caminar descalça. I més. I encara sé: només el que s’esborra té importància”.
Us imagineu entrar a les cases i que us rebin els llibres, ben col·locats, de la nostra Felícia? I poder recitar: “Un dia m’he despertat com d’una mort petita, intranscendent. He vist, de sobte, el món”.
