Quan la moda s’inspira en el cine i la literatura

Els dissenyadors i les marques han trobat, des de sempre, el seu refugi en llibres i pel·lícules

Feia només dos anys que havia acabat la Segona Guerra Mundial i Christian Dior presentava la col·lecció New Look com un atac directe a la tristesa, a les restriccions i als uniformes. Des de Rita Hayworth fins a totes les dones que no tenien una gran passió per la costura, es van sentir inspirades pel glamur i els somnis que evocava el New Look, i que el mateix Christian Dior més tard analitzaria com “l’ideal de la felicitat civilitzada”. 

“La moda sempre ha tingut un paper important en moments de crisis –diu Charo Mora, especialista en cultura de la moda–: el de donar seguretat i ideals. I és que quan els éssers humans tenim por o ens sentim amenaçats recorrem als paradisos artificials”. 

Aquest octubre, enmig de la pandèmia mundial, Chanel tancava la Setmana de la Moda de París amb somnis hollywoodians dels anys vint. L’estil de Marlene Dietrich i Katharine Hepburn s’exhibia sobre la passarel·la amb pantalons pirates, vestits de plomes i un aire general de  femme fatale. La inspiració s'extreia dels somnis, com tantes altres vegades també s’ha trobat en el cine o la literatura.

És el mateix que va fer Gucci al febrer a la Fashion Week de Milà, abans de l’hecatombe. “Per a aquesta col·lecció he decidit desvelar el que passa entre bambolines”, havia promès Alessandro Michele, director creatiu de la marca. L’escenari era un carrusel de circ envidriat que girava i tot. Al centre s’hi barrejava un festival de llums i de maniquins esperant. Fins que va sonar la veu de Federico Fellini, la gènesi de la inspiració, que mesos més tard es llegiria com una premonició del que estava a punt d’arribar: “El cine solia ser això, una suggestió hipnòtica, ritualista [...]: comprar les entrades, acompanyar l’acomodador, contemplar l’auditori mig il·luminat, localitzar els amics... Fins que esperàvem que s’atenuessin els llums i comencés l’epifania”. Michele va dissenyar la reconquesta de la màgia de què parlava Fellini, on les models apareixien com fotogrames fixos, en un atac frontal a les xarxes socials. Els vestits parlaven de les tribus urbanes de Shibuya, del barroquisme dels volants i del tul, dels anys 70 i del disco. Gucci es desplegava amb tocs de postpunk gòtic i les flors pròpies de la marca. I tot presentat amb l’efecte sempre inquietant de les botigues de nines de porcellana. Un clàssic revolucionat. Una pel·lícula. 

Quatre anys abans d’aquesta declaració d’intencions, a principis de l’estiu del 2016, Adidas s’inspirava en un clàssic més contemporani: Wes Anderson. La firma alemanya llançava una edició retro de l’Adidas ROM com a resposta als milers de peticions de fans de Bill Murray a The life aquatic (2004). Després que Nike fes realitat el somni de tants fills dels vuitanta amb les vambes de Regreso al futuro, les Nike HyperAdapt, aquestes apareixien per a un públic igual de devot. Franges de color blau marí i blau cel amb cordons grocs i la paraula Zissou brodada en daurat. Només cent parells que, evidentment, van volar. 

Però aquesta no va ser l’única vegada que el director d’ Hotel Budapest ha inspirat col·leccions de moda inoblidables. Des de la firma de joieria Suárez, que va crear la línia Moonrise a partir dels films més populars del director, fins a Prada, Max Mara, Hermès i Gucci. L’any 2014, a Barcelona, el duet d’artistes francesos Zim Zou va dissenyar una aparador per a Hermès inspirat en la pel·lícula Fantastic Mr. Fox, on s’explicava la història de la petita guineu que vivia en una casa plena d’objectes atípics i eclèctics, i que convivien amb peces més sofisticades de la marca: corbates, mocadors, cinturons i sabates. 

L’any 2015 Max Mara va fer desfilar un exèrcit de Margots ( The Royal Tenenbaums, 2001), enfundades en abrics de color pastel i mirades perdudes en llapis d’ulls negres. Però ningú ha retratat l’univers Anderson com Alessandro Michele, que ha fet dels  nerds l’estendard del seu estil: corbates de llaç, abrics  granny, mocassins masculins per a les noies i tot tipus de referències  scout

La literatura, també

 “La roba té oficis i usos més importants que simplement mantenir-nos calents. La roba canvia la nostra visió del món i la visió del món de nosaltres mateixos”. Això escrivia Virginia Woolf a la seva novel·la Orlando (1928): la història d’un noble que no envelleix i que viatja a través del temps vestit de dona. Aquesta novel·la, com en tantes ocasions en què la literatura, com el cinema, ha inspirat la moda, a part de convertir-se en un referent cultural per a la comunitat LGTBQ+, ha influenciat múltiples dissenyadors. La història d’Orlando es reflectia a la col·lecció que Burberry va presentar el 2016, manifestada en trets isabelins innegables: volants, mànigues de punta, cordons tornassolats, brodats i estampats florals hiperexuberants. 

“La moda és una forma de lletjor tan intolerable que hem de canviar-la cada sis mesos”. Així de visionari es presentava un altre gran escriptor, Oscar Wilde, sobre l’ànsia consumista de la moda. Wilde i els seus barrets d’ala ampla, els cabells llargs, els velluts opulents han inspirat dissenyadors com Alexander McQueen, que va homenatjar la versió més dandi de l’escriptor en la col·lecció tardor/hivern del 2017. 

I encara un altre escriptor, Truman Capote, catapultava la Holly Golightly d' Esmorzar al Tiffany's al món de la moda i homenatjava la icona atemporal que Coco Chanel havia presentat l’any 1926 amb l’objectiu de crear un vestit durador, senzill però elegant, versàtil i assequible per a dones de totes les classes socials: el little black dress. “Era una tarda càlida, gairebé estiuenca, portava un vestit negre molt lleuger, sandàlies negres i un collaret de perles molt cenyit. Tot i la seva primor elegant, gastava uns aires de salut que feien pensar en els esmorzars a base de cereals; respirava una higiene de sabó i llimona, i tenia un color rosat a les galtes”, escriu Capote al seu llibre, ja immortal.  

Casaments secrets i el glam dels 70 inspira l’última col·lecció de l’Arca

Bianca i Mick Jagger van decidir que es casaven d’un dia per l’altre. Va ser tot impulsiu,  last minute, una mica com ells, una mica com la seva relació. Només feia nou mesos que s’havien conegut a París i ella ja estava embarassada de quatre. Van trucar als setanta-cinc convidats i els van citar per a l’endemà en una petita església de Saint-Tropez. 

La Bianca va dubtar del seu  outfit fins a l’últim moment, però va prendre una decisió que convertiria els seu vestit en una icona. Es va posar un barret d’ala ampla, un faldilla llarga de tall parcial i, cosa més important, ho va combinar amb una jaqueta d’esmòquing Yves Saint Laurent sense camisa ni sostens. Aquell matí de maig del 1971 Bianca Jagger reinventava per sempre més el que significaria ser una núvia  cool.

  In time, creada per la dissenyadora barcelonina Nina Balmes al capdavant de la firma L'Arca, parla d’aquest esperit d’optimisme i  carpe diem. Casaments secrets, lliures de convencions, i que van contribuir al naixement d’una estètica nupcial més desenfadada. Estils excèntrics com el de Diane Keaton a Annie Hall, vestida de botigues vintage del Soho de Nova York. L’ slip dress de Calvin Klein amb què Carolynee Bessette es va casar amb John F. Kennedy i que esdevindria també una icona. Imatges de cine, festes dels setanta on es respirava un estil informal però amb tot el glamur. Una ona de frescor que ara ofereixen a les núvies “pandemials” que han hagut de posposar fins a tres vegades la data del seu casament. 

“Avui mateix hem venut un vestit per a una núvia que es casa demà –ens explica la Nina–, potser la pandèmia ens dona aquesta oportunitat, la immediatesa, l’ara i l’aquí, i si és qüestió de somiar, fem-ho amb alguns dels referents més lliures que ens ha donat la història”.