Estils 21/02/2021

“El paradís perdut es pot refer a l’aula i a l’escenari”

Per a Alicia Corral, investigadora teatral i professora de cant, la clau és el treball interior

4 min
Alicia Corral durant la seva última estada a l’Índia el 2020.

Barcelona¿I si poguéssim generar petits paradisos a la terra, bombolles que, malgrat la seva lleugeresa efímera, formessin un pòsit constant i inesperat de bellesa? L’art -en les seves múltiples definicions i formes- té aquesta capacitat de combustió espontània. “Aquest paradís perdut és aquí i es pot refer a l’aula, a l’escenari, a la teva pràctica personal, amb un art que elevi i que ens recordi les potencialitats de l’ésser humà, que ens recordi que tenim altres sentits per desenvolupar, sense buscar la glòria, o l’èxit, que canalitzi la vida”, explica Alicia Corral, incansable buscadora en l’àmbit del teatre físic i del treball amb la veu. Llicenciada a l’Institut del Teatre de Barcelona, el 2010 -amb 27 anys- va rebre una beca d’aquest centre per estudiar a l’Índia. “M’interessaven molt els plantejaments del teòric i renovador teatral polonès Jerzy Grotowsky, que entenia el performer com a canal i el teatre com a ritual, on l’espectador esdevenia testimoni. Va viatjar per tot el món buscant cants antics i diferents rituals que tenien un efecte en l’ésser humà més enllà de la cultura de la qual formés part. Així que em vaig formar amb el seu deixeble Thomas Richards i després vaig voler anar a l’Índia seguint els passos de Grotowsky”. Aquell primer viatge comença amb una formació a la Svyasa University de Bangalore i acaba amb els baul de Bengala, trobadors místics -pels quals el teòric polonès sentia un gran interès- i popularitzats, entre d’altres, per les traduccions que Tagore va fer a l’anglès de la seva poesia devocional. I entre aquests dos punts cardinals, la inesperada trobada amb el cant vèdic. “Volia conèixer el cant més antic i vaig trobar l’escola Krishnamacharya de Chennai i em va tocar molt. Amb el primer cant vèdic que vaig cantar vaig sentir l’efecte de manera molt evident i el cor em va començar a fer coses estranyes”.

Camí d’exploració

Al tornar guanya el premi de perfeccionament de l’Institut del Teatre amb la peça Una aproximació a la tècnica dels baul de Bengala i continua amb la formació de sànscrit i de cant vèdic a Anglaterra. Imparable, forma a Barcelona el grup Namaskar amb Manish Shrestha i Olga Solà, amb el qual fan concerts (des d’espais de ioga al Parlament de les Religions de Girona a la presentació del llibre Iniciació als veda de Raimon Panikkar) i enregistren un disc per difondre aquest art sonor i vibracional.

“Durant aquests anys -explica Corral- he anat sovint a l’Índia, em vaig quedar enamorada del dhrupad. Si el cant vèdic se centra en la paraula, el dhrupad se centra en el so i en com la combinació de freqüències i dels microtons afecta el cos i l’atmosfera al treballar amb escales musicals (raga ) que fan sorgir a l’intèrpret i a qui l’escolta diferents emocions. Cada raga té diferents combinacions de notes, és una música no temperada més connectada amb la natura i amb l’ésser humà. T’exigeix molta precisió per trobar els microtons adequats i fer vibrar tant el cos com l’espai”.

Després d’estar-se sis anys com a professora a l’Escola Superior d’Art Dramàtic de Vigo, ara es dedica a impartir tallers i classes particulars, moltes de les quals online, tant a persones que volen treballar i explorar la veu com a professors i practicants de ioga per aprendre la pronunciació del sànscrit i cantar els mantres tradicionals a les classes i pràctiques. “Vaig deixar de treballar a l’escola d’art dramàtic perquè m’interessaven més altres espais, anar per lliure, tenir temps per investigar i no centrar-me tant en el món de l’espectacle, sinó trobar-me amb gent que ressona amb el que faig. És un treball interior que té una ressonància extracorporal. Sovint dic als alumnes que el cant vèdic és una geometria que a vegades es palpa i genera un espai diferent. Crec que quan pots connectar amb la vida, les barreres entre escenari i públic es fonen. Si aconsegueixes estar molt obert i ser molt precís, ja sigui cantant o en un treball teatral, si t’obres perquè la vida flueixi, és cert que la vida arriba als espectadors i els pot tocar”.

Escoltar molt

“Quan miro la trajectòria que he anat fent aquesta dècada veig que, primer, he començat per netejar el cos-canal, a través de la veu i la vibració, de condicionaments, dolor, expectatives, judicis i totes aquelles microtensions acumulades al llarg dels anys. Seguint aquesta obertura, cal connectar amb tu mateixa, reconèixer i equilibrar la voluntat, les emocions, la part instintiva i mental, i després poder connectar amb els elements de la natura, o en l’hinduisme, amb els déus i l’absolut. Quan estàs més neta és més fàcil obrir-te i lliurar-te a la vida, acceptar-la tal com ve”. Però matisa que la seva proposta és laica i que, tot i l’atracció que sent per l’hinduisme, no forma part de cap estructura religiosa. Li dic que la veig com una “missionera de la no forma” i riu. “Oh, que bonic! Crec que a partir dels concerts i les classes, sense que calgui dir-ho, hi ha l’anhel compartit moltes vegades per la gent d’aquests petits paradisos que es poden formar a la terra. En el fons busco llibertat, la gent ve a alliberar-se, a connectar amb alguna cosa profunda que no es pot anomenar, d’aquest misteri comú. Gent sensible amb ganes de sortir de la seva ment, que es pregunta què passa al món i que es diu que hi ha d’haver alguna cosa més”.

La irrupció de la pandèmia la va viure a l’Índia i allà es va quedar fins a la tardor. Ara s’ha establert en un poble gallec molt a prop de Portugal, país on treballa sovint i, quan les condicions ho permetin, tornarà a les activitats presencials. “El que vull ara és escoltar molt què toca fer. La cultura imperant no ens ajuda a viure en aquest estat de gràcia, de consciència. Sé que fluir sona malament, però en el fons es tracta d’això. No estar separats de la vida, anar amb ella i la vida esdevé un goig encara que passin coses que no vols. Que es faci la teva voluntat. Ja sigui en l’art, el cant o la vida quotidiana, que per a mi no hi ha separació, en aquest fer et deixes fluir, t’obres i permets que la vida entri”.

stats