Edmond Jabès: acollir el silenci

Temes clau, des de l’hospitalitat a la pertinença, formen la base del carismàtic poeta jueu

Ens situem al 1912. El 16 d’abril neix al Caire un nen de família jueva. El pare, despistat, l’inscriu al registre amb data de dos dies abans, així que oficialment el nen haurà nascut el 14 d’aquell mes. Un nen a qui posaran de nom Edmond i que, anys més tard, escriurà: “La primera manifestació de la meva existència va ser la d’una absència que portava el meu nom”. Una anècdota banal, inapreciable per al comú dels mortals, però que en una ànima sensible pot tenir un inesperat protagonisme. “Si aquells dos dies dels quals, d’alguna manera, m’he sentit estafat han tingut alguna importància és, en efecte, perquè han fet que em sensibilitzés més tard amb el buit, la mort, el fet aleatori”, declarava Edmond Jabès en un extens i conegut llibre d’entrevistes amb Marcel Cohen publicat a França (i que l’editorial Trotta va publicar en castellà amb el títol Del desierto al libro ).

Subtilesa rere subtilesa, el nen Edmond passa una infància feliç al Caire fins que als 12 anys mor de tuberculosi la seva germana -deu anys més gran que ell-, la persona que l’havia iniciat a la lectura i l’escriptura. Aquest fet és tan impactant que el compara a un segon naixement. Explica ell mateix: “Recordo haver-li dit alguna cosa així com: «No et pots morir. És impossible». I ella em va respondre exactament amb aquestes paraules: «No pensis en la mort. No ploris. No escapem del nostre destí»”. Aquell dia -continua Jabès- vaig comprendre que hi havia un llenguatge per a la mort, de la mateixa manera que hi ha un llenguatge per a la vida. No se li parla a un moribund de la mateixa manera que a una altra persona, i tampoc ens respon com ho hauria fet abans. La seva paraula és diferent. Una paraula que gairebé ha assolit l’oblit d’ella mateixa. Més endavant la vaig tornar a trobar en el desert: últim reflex d’un mirall trencat, podríem dir”.

Un desert que acompanya

Sortint de l’adolescència coneix la noia que esdevindrà l’amor de la seva vida, sens dubte un bon consol per superar el dol que havia provocat en tota la família la mort de la germana. Comença, també, a escriure i a interessar-se pels ambients culturals egipcis, en especial els vinculats a la cultura francesa. Tot i això, la ciutat l’ofega: “El desert va ser per a mi el lloc privilegiat de la meva despersonalització. Representava una ruptura salvadora. El desert responia a una necessitat urgent del cos i de l’esperit i m’hi enfonsava amb uns desitjos completament contradictoris: perdre’m per, algun dia, retrobar-me”. Estades llargues, solitàries, en un espai sense temps on “només els nòmades saben transformar aquell silenci esclafant en força de vida”.

Quan, dècades després, i amb tota l’experiència tràgica que pateix el poble jueu entre 1930 i 1950, s’estableix a França, la seva carrera literària es consolida. Llibres caracteritzats pel to poètic, elaborats a través de múltiples fragments, incorporant veus i comentaris de tota la tradició jueva, però també de les avantguardes i de les experiències literàries de la seva època. Marcat, inexorablement, pel que ha viscut.

“Tinc la sensació de no tenir existència més que fora de tota pertinença. Aquesta no-pertinença és la meva pròpia substància. Potser no tinc res més a dir excepte aquesta dolorosa contradicció: aspiro com cadascú a un lloc, a una llar i no puc, al mateix temps, acceptar el que s’ofereix. Aquest rebuig no és una actitud deliberada, sinó una disposició profunda contra la qual lluito jo també i que evidentment intento dilucidar”, afirma Jabès, que enllaça aquest sentiment desubicat amb unes arrels determinades: “La no-pertinença, gràcies a la disponibilitat que em proporciona, és també la que m’acosta a l’essència mateixa del judaisme i de forma general al destí jueu. El judaisme, en cert sentit, no és més que fer preguntes a la història... Fer preguntes, per a un jueu, és seguir mantenint oberta la qüestió de la diferència”.

Una identitat jueva, però, que qüestiona la mateixa noció d’identitat: “La meva impossibilitat de ser un jueu plàcid, apaivagat, ancorat en les seves certeses, és el que ha fet de mi el jueu que crec ser. És precisament en aquesta no-pertinença a la recerca de la seva pertinença on em sento més jueu”. Per a Edmond Jabès, es fa molt difícil dissociar l’experiència de llegir i d’escriure de la tradició jueva, malgrat que no vol quedar atrapat en cap qualificatiu. “Creure és estimar. Déu és un pretext per a l’amor infinit de l’home. Un desbordament -un excés- d’amor l’ha inventat. Estimar les paraules és també estimar-les en la seva relació amb la resta de paraules. Aquesta relació afectiva amb la terra i el llibre, ¿no està sovint assenyalada en els textos de la tradició jueva? El jueu ha entès que si la seva paraula existeix, Déu existeix i, de retruc, ell també. Paraula divina o humana, escrita en el mateix llibre que la ratifica. Déu és la més audaç de les troballes de l’home; la més pertorbada, la més tèrbola”.

Silencis pertorbadors

Desert, rabins, poetes i silencis afloren en els llibres de Jabès, que, paradoxalment, escriu sovint al metro (“a casa no podia aïllar-me per manca d’espai”). Potser les ruptures i interrupcions característiques dels seus llibres trobin també ressò en aquest mètode d’elaboració fugaç i entrebancat que dóna el transport públic. Jabès, però, sap pouar ben endins, malgrat l’entorn cosmopolita i sorollós on es troba. “El novel·lista no escolta la pàgina, la seva blancor i el seu silenci. Aquesta blancor, aquest silenci, són el nostre mirall més pur. La paraula que interroguem ens interroga a la vegada”. Però cal estar alerta, recorda Jabès: “El blanc ofega les frases en donar-los massa ressonància. Ampliant amb desmesura l’espai vital que necessita la paraula, aquesta s’esllavissa inexorablement. Escriure no pot ser sinó afrontar aquest silenci”. I com podem llegir aquests silencis? Explica l’autor: “Si hagués d’imaginar-me el lector ideal, seria el que, a través dels meus llibres, assumís les seves pròpies contradiccions, el seu propi vertigen i que aprengués, de mica en mica, a no espantar-se per fer-ho. En definitiva, una manera de sobreviure”.