“Sovint no són les grans catàstrofes les que ens fan caure, sinó els petits desgastos diaris”

BarcelonaUn dia d’estiu, l’Elsa es va trobar davant de casa seva un petit pardal que acabava de caure del niu. Tot i la seva fragilitat, aquell ocell mostrava una força i un instint natural per sobreviure que la va commoure. Ella, que també es trobava en un moment de transició i recuperació, va decidir cuidar-lo fins que es pogués valdre per si mateix.

Durant tot aquell procés, es va començar a preguntar com és que els humans hem perdut la capacitat d’estimar i cuidar el planeta. “La desconnexió i l’aïllament en què vivim ens ha anat alienant del món, i això es reflecteix en els grans problemes de salut mental i emocional que patim”, explica Elsa Punset, divulgadora i experta en creixement personal que acaba de publicar el llibre Alas para volar (Destino, 2025).

“Naixem amb una gran capacitat per a l’alegria i la curiositat, però la vida és difícil i aviat arriben les decepcions, les pèrdues, les ferides i la dificultat per entendre el que ens passa”, explica Punset, que en el llibre intenta exposar les cicatrius que ens deixa la infància, la soledat, els amors avariats, la por de decebre, la sensació de no ser suficient o del desgast que suposa cuidar els altres sense ser correspost.

“En els primers anys de vida, aprenem com estimar, com discutir, com sobreviure. Això es grava a sang i foc al nostre cervell”, continua l’autora. Ser adult, per contra, consisteix en comprendre el que heretem i escollir què volem conservar i què transformar. “Tots els grans psicoterapeutes com Freud, Jung o Fromm descriuen el mateix recorregut en tres etapes: de nens adorem els nostres pares, d’adolescents els jutgem, d’adults els comprenem i perdonem”, apunta Punset, que assegura que un no és adult fins que no ha fet aquesta feina.

Començar de nou

De fet, considera que la nostra vida consisteix en dos actes: la primera part són tots els anys que passem intentant complir amb les expectatives dels pares, de la societat o de la imatge que tenim de nosaltres mateixos. Una primera part que acostuma a ser, segons Punset, “un error gegant i inevitable”. La segona part, després d’haver fet una bona ensopegada, és quan veritablement descobrim qui som i què volem. “És quan ja no busques aprovació, sinó veritat. I no és un moment cronològic concret, sinó psicològic”, continua. És a dir, pots tenir vint-i-cinc anys i arribar-hi, o tenir vuitanta-cinc i encara no haver-hi arribat. Per saber si estàs en aquesta fase, segons Punset, ens hem de fer preguntes com: “Què desitjo de veritat? On necessito créixer? A quina por m’he d’enfrontar? Quin preu pagaré si no m’atreveixo a volar?”

El cas és que cadascú de nosaltres du a dins la necessitat de saber qui és, tot i les dificultats i limitacions. Però, per arribar a aquesta etapa de creixement, s’ha d’haver pogut donar resposta a altres necessitats més bàsiques, com les relacionades amb el cos i l’ego. “El psicòleg Abraham Maslow va observar que les persones que estan en aquest procés solen acceptar la realitat tal com és, viuen més en el present i necessiten moments de soledat i silenci”, explica Punset.

Són persones que no busquen tant l’aprovació externa ni el control, i són capaces d’estimar sense dependre. A més, “tenen un sentit de l’humor amable, una mirada compassiva i un desig profund de contribuir al món”, afegeix. Això no vol dir, però, que aquesta persona arribi a ser perfecta ni deixi de tenir contradiccions: “Com diu el psicòleg Daniel Gilbert, els humans som una feina en progrés que, de forma errònia, creiem que està acabada”, apunta.

Sortir del soroll

El problema que tenim a l’hora d’arribar a aquest punt de maduració personal és, segons l’autora, que vivim en la “societat de la distracció”. Ens movem per un entorn tan sorollós que ens costa escoltar i reconèixer clarament com ens sentim. Per això, recomana intentar estar alerta a totes les banderes vermelles que ens poden avisar que alguna cosa no va bé: el cansament persistent, la pèrdua de la il·lusió, la irritabilitat, la falta de curiositat o creativitat, les paraules que ens diuen, però que no escoltem o no volem acceptar, o indicis que passem per alt de persones o relacions que sabem que no són bones per a nosaltres.

“Necessitem silenci interior per poder sentir aquests senyals: un passeig, una tarda sense mòbil, una estona de soledat. Quan fem aquest espai, la brúixola es reajusta sola. No és que la vida no ens parli, és que estem massa distrets per escoltar-la”, remarca Punset. El cos sempre ens parla, la ment mai menteix. “Si un cas, la ment ens enreda i ens justifica qualsevol cosa, però el cos parla clar: aquell nus a l’estómac, l’insomni o la incomoditat són senyals que ens guien”, remarca.

Molt sovint no són les grans catàstrofes les que ens fan caure, sinó els petits desgastos diaris, continua Punset. “No és necessàriament la falta d’amor, ni de salut ni de feina el que més ens asfixia, sinó la falta de possibilitat, la sensació que la nostra vida s’ha anat empetitint amb els anys”, matisa.

En aquests casos, l’autora creu que el que més necessitem és recuperar la capacitat d’imaginar. “La imaginació és una forma d’esperança: ens permet visualitzar una vida diferent, més àmplia i viva. Ens convida a posar-nos a treballar per canviar coses concretes”, continua. Un simple gest com preguntar-se com seria el teu dia perfecte ja és obrir una escletxa per on deixar entrar la llum.

Finalment, Punset recorda, tal com va experimentar mentre cuidava el pardal, que coses com l’alegria, la tendresa i la connexió amb la natura i els altres ens ajuden a poder reprendre el vol. “Tenir ales per volar significa aprendre a començar de nou, una vegada i una altra, sense perdre l’esperança i l’alegria que teníem de nens”, conclou.