Valentino Garavani: quan la moda no necessita ruptura
Hi ha dissenyadors que marquen un abans i un després per les seves formes rupturistes o pels seus plantejaments innovadors, que han transformat de soca-rel el que fins aleshores havia estat la moda. Aquest no és, definitivament, el cas de Valentino Garavani, però això no implica que mereixi un paper secundari en la història. Ell forma part del grup dels que, sense estridències, sense ruptures ni voluntat de qüestionament, operen com un baix continu, aportant estabilitat i coherència a l’ordre establert. I en un sistema tan volàtil com el de la moda, en què cada temporada desapareixen marques i relats, mantenir-se vigent durant dècades és, en si mateix, un gest gairebé heroic.
En el cas de Valentino, el seu valor és haver format part d’una generació de dissenyadors que, per primera vegada i sense possibilitat de retorn, van situar Itàlia en el mapa de la moda internacional. Un mèrit gens menyspreable si tenim en compte que es tractava d’un moment en què París exercia encara una hegemonia indiscutida. Tanmateix, cadascun d’aquests creadors ho va fer seguint estratègies molt diferents.
Mentre Armani –mort també recentment– apostava per repensar els rols de gènere i la relació entre cos, vestit i poder; Gianni Versace abraçava l’estridència del luxe pop, i Franco Moschino optava per atacar frontalment l’elitisme del sistema de la moda, Valentino, en canvi, a través del seu característic color vermell (rosso Valentino) com a signatura visual immediata abans de l’arribada del branding massiu, va demostrar que el luxe refinat i aristocràtic no havia de ser, indefectiblement, un patrimoni exclusiu de París.
