Morir abans de morir: l'experiència de renéixer

Al llibre 'L'home que va morir', un evangeli alternatiu, D.H. Lawrence narra el pas a una vida plena

“Morir abans de morir” és una màxima espiritual molt estesa entre el misticisme islàmic que pregona no la mort física, sinó la d'un ego que empetiteix i coacciona la potencialitat humana. És el cantó oposat a l'obsessió pels màrtirs del fanatisme egòlatra, que només se sent realitzat a través de la mort física anhelada del paradís. I entre aquests dos bàndols, la vida “normal”, la que li costa acceptar qualsevol forma de mort, també la mort simbòlica per renéixer en una vida més plena, més gran. Julià Guillamon, al pròleg de 'L'home que va morir', novel·la de D.H. Lawrence (traduïda per Anna Turró Armengol i publicada recentment per Angle), es pregunta: “És possible integrar la vida normal en una forma de vida superior, com volia Lawrence? Existeix la possibilitat d'una vida superior? Queda la veritat poètica, la complexitat delicada, el relat sensible: la literatura”.

Veritat poètica embolcallant una realitat simple, menys idealitzada i emparaulada, vivificada per qui ha mort a una vida parasitària, farcida d'expectatives, egocentrada. I és en aquest morir abans de morir on Lawrence centra la seva història, magnífica i d'una bellesa coherent amb el que hi narra, la bellesa de Viure –amb la majúscula que no expressa magnificència, sinó exaltació i astorament, una majúscula que no crida: silenciosa i gran–. “Si no integrem la vida de la gent normal i corrent dins els dies superiors i no encabim la vida normal dins el cercle de la vida superior, tot és un desastre”, diu el protagonista a les acaballes del llibre.

Viure sense reclamar res

Entesa com un “evangeli alternatiu per a tots els qui creuen que es pot tornar a començar”, com apunta Guillamon, que va conèixer el llibre en la seva versió francesa gràcies a Josep Palau i Fabre, que en va ser un entusiasta i se'n va sentir fortament identificat, 'L'home que va morir' ens ofereix una nova versió de la resurrecció més famosa de la història, la de Jesús. Sense buscar l'escàndol ni la provocació fàcil, aquí el protagonista ressuscita d'una manera molt més propera i universal, inspiradora perquè tothom s'hi pot identificar. És una resurrecció plausible, on estem convidats: “No van aconseguir executar-me del tot i ara he ressuscitat en tota la meva solitud i he heretat la terra, perquè no la reclamo com a meva”.

Humilitat, discreció, goig dels sentits i, per tant, compromís radical amb la vida, però no des del plànol mental ni ideològic, tot el contrari. El seu compromís ja no necessita sermons: “Que estrany que és, el món de les coses; és net i brut alhora. I jo soc el mateix i, en canvi, em sento apartat! I la vida bull de moltes maneres diferents. Per què voldria que totes fossin iguals? Quina llàstima que els engegués sermons! Els sermons es converteixen en fang i embossen les fonts més fàcilment que els psalms o les cançons”.

'L'home que ha mort' per tornar a una vida que ja no és la vida d'abans, empresonada en les pròpies il·lusions, sinó viscuda des de l'obertura de l'acceptació plena, pot ser el profeta, però també el polític, l'intel·lectual, el sacerdot o el metge, tant se val, qualsevol pot veure-s'hi reflectit, en aquest desig, superb, d'apropiar-se del món i voler-lo modelar al propi gust. “Vaig intentar forçar-los a viure i ells em van forçar a morir. La coacció sempre porta al mateix lloc. El rebuig impedeix avançar. M'ha arribat l'hora d'estar sol. [...] Quina sort haver acabat la missió i no haver-hi de pensar més. Així ara puc estar sol i deixar que les coses segueixin el seu curs, i la figuera, si vol, pot ser estèril, i els rics poden ser rics. [...] Perquè he mort i ara conec els meus límits. Ara sé viure sense voler influir els altres”.

No és, com es pot arribar a pensar, una renúncia del món, més aviat al propi món de referències pròpies. Acceptant la solitud, que nodreix. I, en primer lloc, contemplant. Per exemple, quan el protagonista veu com un gall es tira al damunt d'una gallina: “L'home que havia mort va observar el balanceig i la vibració inestable de l'ocell encorbat i no hi va veure l'ocell, sinó una cresta de l'onada de la vida encavalcant-ne per uns instants una altra, en la marea de l'oscil·lant oceà de la vida. I el destí de la vida li va semblar encara més ferotge i compulsiu que el destí de la mort. La mort ineludible era una ombra, comparada amb la ferocitat de la vida, l'explosió intensa de la vida”.

Palpant i sentint, celebrant aquella immersió (“El mateix món de sempre, el món natural, era ple de verdor; un rossinyol cantava encisador, malenconiós, mimós, als arbustos del costat del rierol, al món, al món natural amb matins i capvespres, que reviu sempre”).

Guarir les ferides

Dels efectes d'aquesta resurrecció, a poc a poc el protagonista en pren consciència, com ho faria qualsevol que hagi assolit aquest grau del morir abans de morir. Dirigint-se a Magdalena, que, atònita, el veu tornar a aparèixer, li diu: “S'han acabat les lliçons, i la mort m'ha salvat de la pròpia salvació. Oh, Magdalena, vull seguir el meu camí a la vida, trobar el meu lloc. He arribat al final de la vida pública, de la vida arrogant. Ara puc viure esperant i no dir res, i que ningú no em traeixi”.

Un tornar a començar no des de l'oblit (“No he tornat d'entre els morts per buscar una altra vegada la mort”), conscient del que ja ha viscut: no és una fugida, ni un aïllament de tot i de tothom, perquè tornar de la mort només es pot fer vivint intensament cada instant, sense pretensions. “El sol i el bàlsam suau de la primavera li van guarir les ferides; fins i tot la ferida oberta que li provocava la desil·lusió a les entranyes es començava a tancar i notava que li desapareixia la necessitat d'homes i de dones, la febre de tenir-los i servir-se d'ells per salvar-se. Tot el que obtingués del contacte amb el gènere humà, d'ara endavant, ho hauria d'obtenir sense intromissió ni coacció”.

La mort espanta, renéixer encara més. Acostar-nos-hi, des de la pròpia experiència, testimoniant una vida que pot deixar-se enrere per encetar-ne una altra, ja estrenada però mai desgastada, immersos en ser i prou –si és que això és poc.

Més continguts de