Petits grans viatgers

Com és i què aporta viatjar amb nens des que són nadons?

“Quan arribem a l’aeroport només fa que dir «Fiuuu!», perquè li encanten els avions. Li agrada molt acomiadar la maleta a la cinta transportadora. Sap que després la retroba”, expliquen els pares del Koke des de Puerto Rico, on fa dues setmanes han començat el seu segon viatge llarg en família. “La Ivet, quan puja a un avió, s’adorm. És com si el seu cervell hagués après que s’hi passarà molta estona”, expliquen els pares de la Ivet, que acaben de tornar d’un viatge de Setmana Santa per Macedònia, Kosovo i Albània.

Com són els nens viatgers?

La Lucía Sánchez i el Rubén Señor defineixen el seu fill de disset mesos, el Koke, com “un nen apassionat i molt sociable a qui li encanta la gent. Era una cosa que nosaltres volíem donar-li viatjant: creure que la majoria de la gent és bona i et vol ajudar”, apunta la Lucía. De la Ivet, de dos anys i vuit mesos, els seus pares, l’Enric Vilagrosa i la Celia López, en diuen que és “curiosa, sociable i molt expressiva”. “Li encanta veure llocs i ho transmet només amb la mirada”, explica la Celia.

Tant la Ivet com el Koke s’adapten molt bé als canvis. “En nou mesos el Koke ha dormit en setanta llits diferents i no té cap problema per dormir amb llum o sense peluix”, explica el Rubén. “La Ivet de seguida que arriba a un lloc nou s’hi troba com a casa”, diu l’Enric. “Al final, els nens, si et veuen tranquil amb el que fas, també estan calmats”, continua explicant. La Lucía apunta que “si els has acostumat als canvis des de petits no tenen cap problema”.

Quan els pregunten si creuen que als seus fills els agrada viatjar, la Celia respon que “en realitat el que li agrada a la Ivet és estar tot el dia amb el pare i la mare i fer coses xules”. En canvi, la Lucía creu que “és una barreja, perquè el Koke no sap què és estar sense els pares”. “Sap que sempre som allà i això el fa molt més independent a l’hora de voler descobrir un lloc nou”.

L’aprenentatge d’un nen viatger

“El procés d’aprenentatge d’un nen viatger és una mica diferent”, creu la Lucía. “Aprenen els conceptes a través dels sentits. Durant molt temps, per al Koke l’aigua va ser l’aigua del mar, dels llacs o de les cascades. No entenia que l’aigua d’un got era el mateix. Només comprenia que era aigua quan n’hi havia una gran quantitat”, exemplifica la Lucía. “La Ivet va aprendre abans què era un moai o un buda que el color carabassa”, assenyala l’Enric, que també pensa que “el vocabulari que aprèn primer és el que viu”. Per al Rubén, “els nens que no viatgen aprenen més coses en un llibre i han d’assimilar que és una abstracció de la realitat”. “En canvi, si ho viuen, la motivació és tan gran que el concepte queda fixat més ràpid”. L’Enric afegeix com a curiositat en l’aprenentatge de la Ivet que “associa la paraula llibertat, que ara està en boca de tothom, amb l’Estàtua de la Llibertat, i quan la sent a la tele o al carrer busca el monument”.

Les dues famílies també creuen que el viatge ha beneficiat els seus fills en la manera de relacionar-se. “Els nens són una arma de socialització massiva”, diu contundentment la Lucía, que considera que això també passa quan són a casa, però que de viatge “multiplica les oportunitats d’interacció amb els locals”. La Celia hi coincideix totalment: “Els nens de seguida fan amics i així és molt més fàcil interactuar amb altres pares”. “Serveix per adonar-te que ells no tenen prejudicis i et fan fixar en coses amb les que tu ja havies deixat de sorprendre’t. Tornes a descobrir el món amb mirada de nen”, afegeix l’Enric.

Fa por viatjar amb nens?

“Si a tu et fa por anar amb el teu fill de viatge és la teva por, no la meva, i no significa que sigui impossible. És important identificar què és possible i què és el que et fa por”, diu la Lucía, que considera que “la por és comuna en tots els pares”. “Tens por que es posi malalt de viatge i al teu barri. No té res a veure amb el viatge”. Per a les dues famílies, es tracta de ser prudents. “Nosaltres sempre ens assegurem de tenir un hospital a prop i una bona assegurança de viatge, i portem una farmaciola enorme”, explica la Celia.

De fet, els límits que es posen les dues parelles a l’hora d’escollir un destí són la seguretat i les malalties. “Fins als dos anys, que no tenen la vacunació bàsica, sempre hem mirat que no li hàgim de posar cap vacuna de més i que al país on anem no hi hagi malària ni cap malaltia tropical”, apunta la Celia.

“Primer ens deien que quan fóssim pares deixaríem de viatjar perquè ens faria por, i ara ens diuen que no se’n recordarà. Millor, penso, així hi haurem de tornar”, diu l’Enric. “¿I no són importants les emocions que senten quan, per exemple, veuen animals en llibertat?”, es pregunta la Lucía, que considera que “encara que no n’hi quedi un record nítid sí que és importat que ho visqui perquè els sentiments del present marquen el futur”.

Els orígens

L’Enric i la Celia porten a la motxilla una volta al món de dos-cents dies i més de vuitanta països visitats i expliquen les seves aventures al blog de viatges www.quadernsdebitacola.com. Per la seva banda, el Rubén i la Lucía han fet una volta al món, un viatge de vuit mesos per l’Àsia, una ruta en família de nou mesos i ara n’estan començant una altra. Ells mateixos expliquen: “Abans treballàvem per viure i ara vivim viatjant”. I en donen fe al seu blog www.algoquerecordar.com. Però tots coincideixen que han canviat la seva manera de viatjar. “Hem abaixat el ritme, però a mesura que el Koke es fa gran anem augmentant el temps al carrer”, apunta el Rubén. “Ha sigut una evolució”, afegeix l’Enric, i concreta: “Ara viatgem més lentament i busquem més el contacte amb la gent”. “És un error voler-ho veure tot”, apunta la Celia. “Si haguéssim tingut una manera de viatjar de llevar-nos a les set i arribar a les dotze de la nit hauria sigut impossible”, afegeix. Es viatgi com es viatgi, per a la Lucía i el Rubén “els nens han de ser precisament l’excusa per viatjar”.

Currículum viatger de la Ivet

Li van posar Ivet perquè els agradava, però de seguida van adonar-se que era el nom de nena que més lletres contenia de la paraula viatge. Té menys de tres anys, però ja ha estat en trenta-vuit països. Va agafar el primer avió quan tenia un mes i mig per anar a Croàcia i, un mes més tard, va fer un ruta de tres setmanes per Jordània, Geòrgia i Armènia i va ser la turista més jove que visitava l’Alt Karabakh, una república no reconeguda que oficialment pertany a l’Azerbaidjan. Amb quatre mesos va trepitjar Nova York, i amb gairebé sis Istanbul. Quan en tenia nou va tenir el privilegi de volar a un dels destins més somiats: l’illa de Pasqua. Amb un any va visitar Cuba i el Canadà i, fins que no va fer els dos, va passar per destins com l’Iran, Corea del Sud, Malta i Indonèsia. Aquest tercer any ja ha estat en llocs com Londres, Taiwan i la República Dominicana.

Currículum viatger del Koke

Koke és un diminutiu de Jorge, un nom que agrada molt als seus pares perquè és un homenatge a l’avi patern i es pot dir en molts idiomes. El Koke només té disset mesos, però s’ha passat més de la meitat de la vida viatjant. Els seus pares viuen d’un blog de viatges i quan només tenia cinc mesos se’l van emportar en una ruta de nou mesos a visitar destins com Tòquio, Xangai, Nova York, París, Colòmbia, Sud-àfrica i l’Argentina. Abans de marxar ja l’havien dut a les Canàries a conèixer la família paterna, en un road trip pel nord d’Espanya i en una escapada a Mallorca. Ara ha començat el seu segon viatge llarg per Puerto Rico, però també visitarà Miami i la costa oest dels Estats Units, Frankfurt, São Paulo, Rio de Janeiro, Xile i Nicaragua.

Etiquetes

Més continguts de