¿Les pròximes supermodels seran robots?

Analitzem què suposa per al món de la moda la irrupció de maniquins fets per ordinador i altres experiments que estan conquerint les passarel·les

Nova York, 1 de desembre de 2018, desfilada d’Alexander Wang. Tots els flaixos es concentren a la primera fila perquè entre les famoses habituals n’hi ha una de nova: Sophia, la robot humanoide (02). És la més desenvolupada del món i l’única amb ciutadania -és saudita-. Els seus ulls de metall i vidre segueixen la trajectòria de les models a la passarel·la, aliens a l’atenció que ells mateixos despertaven.

Aquesta convidada especial, com havia avançat el mateix dissenyador al seu compte d’Instagram, és amant de la moda -de fet, ja havia anat a la setmana de la moda de Shangai-. Al març va ser portada de l’edició índia de la revista de tendències Cosmopolitan, i al seu Instagram (@realsophiarobot, amb gairebé 100.000 seguidors) alguna vegada s’ha fotografiat amb roba i complements de marques de luxe. A la desfilada de Wang va anar vestida pel mateix dissenyador, nord-americà d’origen hongkonguès, igual que Hanson Robotics, la companyia que ha parit Sophia.

“Si deixem de banda humanoides amb usos assistencials, no li veig gaire interès, a una model com Sophia, més enllà de la fascinació pel repte tecnològic”, diu Maria Garganté, antropòloga i historiadora de l’art, i rebla: “Els robots humanoides ocupen un lloc dins el nostre imaginari modern comparable al que havia ocupat el somni de volar en altres èpoques. Pensem en obres ja clàssiques del cinema com Blade runner i els seus famosos replicants”. Per cert, ambientada el 2019.

Charo Mora, especialista en cultura de moda i tendències i directora artística del festival de cinema documental sobre moda Moritz Feed Dog, també cita el film de Ridley Scott quan se li pregunta l’opinió sobre Sophia: “No és una humanoide corrent, com podrien ser els replicants: no té cames! Una màquina tan extraordinària sense cames! Se l’haurien pogut currar una mica més, estava ancorada al front row... Ara, van aconseguir el que volien: la foto i que se’n parlés; va ser com la celebrity de torn”, diu per telèfon.

La de Sophia no és la primera incursió robòtica a les passarel·les, ni de bon tros. Potser el Top 3 serien la model Irina Shayk desfilant agafada de la mà d’un robot (01) tipus Mazinger Z al febrer per al dissenyador Philipp Plein, els drons que van desfilar l’any passat (03) per ensenyar la col·lecció de bolsos de Dolce & Gabanna, i la parella de robots que el 1999 van pintar un vestit d’Alexander McQueen en directe, davant de tots els convidats.

Però hi ha una altra incursió tecnològica al món de la moda més sibil·lina i recent: influencers i models que són virtuals malgrat que semblen reals. Un exemple és l’avatar Lil Miquela, una instagrammer amb 1,5 milions de seguidors que ha sigut la imatge de la casa italiana Prada. Un altre és Shudu, una bellesa africana que mai ha trepitjat ni el seu continent ni cap altre perquè és la primera supermodel generada al cent per cent per ordinador. Una de les seves feines més recents ha sigut posar per un anunci gràfic de la maison Balmain.

El fotògraf britànic Cameron-James Wilson va crear Shudu mentre perfeccionava els seus coneixements en tecnologia de modelat en 3D. Ha declinat contestar les preguntes d’aquest diari al·legant manca de temps. Algunes de les qüestions que volíem indagar eren si Shudu cobra per la feina de model com ho faria una dona de carn i ossos, i si és ell qui li gestiona el compte corrent.

I a les expertes consultades, ¿que ens vulguin vendre roba amb dones tan belles que no existeixen els sembla disruptiu? “No m’ho sembla -diu Mora-, és un pas conseqüent amb el que són la tecnologia i el grau de retoc a què hem arribat amb el Photoshop”. Garganté afegeix: “Probablement té una afectació més negativa veure imatges de dones reals retocades amb el Photoshop si no som conscients de la magnitud del retoc”. I rebla el comentari amb una frase lapidària: “No és que ens afecti la model virtual, ens afecta el sistema”.

Cos i capitalisme

Segons indica l’escriptora, periodista i activista britànica Tansy E. Hoskins al seu Manual anticapitalista de la moda (Txalaparta, 2017) el sistema ens està inculcant una “democràcia de la bellesa” que “no existeix”: ens diuen que si ens esforcem i ens gastem diners podem arribar a ser com les models, però no és cert. S’han quantificat en gairebé 5.000 les imatges de cossos que les persones del primer món veiem cada setmana. Cossos, la gran majoria retocats.

“Consumim per assemblar-nos al model, però, com que no podem arribar a ser el que no existeix, consumim encara més per arribar-hi, infructuosament; la nostra frustració només s’alleuja consumint encara més”, reflexiona l’antropòloga. L’especialista en cultura de moda discrepa: “No hi ha una confabulació judeomasònica per enfonsar la moral de les dones. Però sí que hi ha una relació perversa entre cos i capitalisme. És una tragèdia no tenir de referència Marie Curie i sí les models”.

I Mora continua: “Hi ha models molt excepcionals a les quals fins i tot es retoca quan passen al paper”. Quan parlem de models generades per ordinador, diu: “És la mateixa relació entre cos i capitalisme, no hem canviat res. És més del mateix”. Garganté precisa: “El que provoca inquietud no és el robot en si mateix, sinó la pressió d’una societat mediatitzada i instrumentalitzada cap a un consum que ens impel·leix a aconseguir coses impossibles perquè posa com a referents models impossibles”.

¿Les agències de models inclouran belleses no humanes?

Amb la irrupció de models virtuals, sobretot al sector de la publicitat gràfica, potser les agències de models es plantejaran incloure als seus catàlegs rostres creats per 3D, com el de Shudu.

“Per què l’ Homo sapiens hauria de ser l’últim estadi de l’evolució?”, diu Maria Garganté, i continua: “Ja fa temps que es parla de l’Homo ciberneticus com a possibilitat d’expansió de la nostra manera de ser humans. Quines formes i concrecions prendrà? No ho sabem, però hi anem.

I si el dia de demà els humanoides es barregen a la passarel·la entre les models tradicionals, les d’ossos i només una mica de carn, a Garganté no li sembla “més pervers que el fet que Dolce & Gabanna utilitzi drons per presentar els seus bolsos. Una altra cosa seria que el fet de modelar requerís l’expressió d’emocions”. Però Charo Mora, especialista en cultura de moda i tendències, addueix qüestions financeres per posar en dubte aquesta idea: “¿Saps els diners que costaria fer desfilar humanoides? De moment no és rendible. És un gran argument per a una novel·la”.

Tots som cíborgs i no ho sabem

El pioner digital Scott Cohen creu que tots serem cíborgs molt aviat. Ell, cofundador de la start-up Cyborg Nest, ja ho és perquè porta incrustat al pit un dispositiu, anomenat North Sense, que li permet refermar l’instint d’orientació: fa un senyal quan s’encara al nord.

D’altres creuen que ja fa temps que som cíborgs, en concret des que es van inventar les màquines i la tecnologia: “Existeix el que podem anomenar ciberantropologia, que ja fa anys que s’ocupa de la relació dels humans amb la tecnologia i considera que el sol fet d’interactuar-hi ja ens converteix en cíborgs”, explica Maria Garganté, antropòloga i historiadora de l’art. Però el cíborg es fa, no neix, la seva naturalesa és humana i amplificada. Què passa ara que irrompen cossos amb aparença humana però que no són humans?

“Ens porta a prefigurar una antropologia robòtica i biònica que, com diu Maria Jesús Buxó, planteja el cos com una «identitat protèsica», que no s’entén sense la dependència de la tecnologia”, diu Garganté, i rebla: “Pensar en una supermodel avatar com a súmmum de la perfecció és plausible en el marc de la fascinació per la tecnologia en clau utòpica”.

Més continguts de