“En el fet religiós, res s’ha perdut, totes les opcions són vàlides”

Conversa amb José Casanova, un dels referents mundials de la sociologia de la religió

Mirar-se el melic. Treure el cap per la finestra, veure un món massa gran, complex, i tornar a ficar el cap a dins, enfocant de nou la mirada cap al melic. Aquest podria ser el resum d’una Europa mandrosa, conscient d’un món que se li escapa, preocupada perquè els seus valors universals no encaixen amb un univers que es defineix a ell mateix com a plurivers... I el món de les religions potser és l’àmbit més evident d’aquesta distància entre un planeta divers i un petit continent que s’entesta a seguir actuant com si la resta del món fos secundària, intentant fer passar per universals uns supòsits locals.

Les migracions han tornat a Europa un debat que creia superat: l’esfera pública de les religions. Per entendre on som, calen persones amb una mirada oberta, sensibles a aquesta qüestió i alhora profundament documentades, com és el cas d’un dels sociòlegs de la religió més destacats internacionalment, l’aragonès José Casanova (1951). Professor dels departaments de sociologia i teologia a la Georgetown University i investigador sènior del Berkley Center, actualment ocupa la Càtedra Kluge de Països i Cultures del Nord de la Biblioteca del John W. Kluge Center del Congrés dels Estats Units, el país on es va traslladar quan era jove i que mai més ha deixat. Una llar d’adopció que l’ha nodrit intel·lectualment des d’aquell primer moment d’arribada, impactat per un estat fortament secularitzat amb una societat altament religiosa, una paradoxa aparent que va trigar a entendre. “No em va passar només a mi, és una cosa que ha constatat tot europeu, ja Tocqueville o Marx ho van expressar”, confessa aquest professor, convidat recentment al CCCB per parlar sobre creença al segle XXI en el marc de l’exposició 'La llum negra'.

La modernitat religiosa

“Vaig aconseguir entendre aquesta relació no excloent entre un estat secular i una societat molt religiosa quan vaig veure la religió no com un vestigi del passat que encara no ha desaparegut, sinó com a producte de la modernitat. Si entenem la religió com a producte de la modernitat –explica–, no esperarem que desaparegui, sinó que visqui les transformacions lògiques de tot producte actual. La mobilització religiosa per assolir resultats polítics ens porta a una avaluació molt diferent del fet religiós entès com un vestigi tradicional en procés d’extinció. Aquesta és l’experiència general als països no occidentals, on les identitats religioses sovint apareixen amb la trobada amb el colonialisme i, per tant, són identitats modernes”.

El contrast amb Europa, on en general encara es considera la religió com un element que cal superar, és patent. Casanova ho atribueix a un fet particular: “Quan la gent deixa de creure en la seva Església, li costa obrir-se a altres creences religioses, senzillament s’allibera de la religió. A Europa vam sortir de l’Església, però no per buscar altres religions”. No obstant això, com explica, “a la resta del món la modernitat arriba amb l’opció de buscar lliurement la religió que es vulgui”, i posa com a exemple l'Amèrica Llatina, “amb l’explosió del pluralisme religiós i conversions en totes direccions en els últims quaranta anys, un fet que no veiem a Europa”.

Aquesta incapacitat europea d’entendre la pluralitat religiosa ens porta a un procés de cerca identitària complicat: “A Europa hem passat de l’ortodòxia religiosa a l’ortodòxia secular sense que hi hagi pluralisme religiós. Crèiem que ens havíem alliberat de la religió, però per exemple davant l’islam tenim encara la posició tradicional que no és una religió verdadera”. Un islam que sovint es posa com una de les primeres qüestions en qualsevol debat sobre la idea d’Europa possiblement perquè és l’element més visible d’aquesta incòmoda pluralitat religiosa que irromp en els últims anys. “El que caracteritza el pluralisme religiós global és la voluntat de cada religió de ser única i diferent, però al mateix temps de ser igual a les altres. És una dinàmica d’unicitat, de ser diferents però no desiguals. Així doncs, igualades en l’heterodòxia, desapareix la noció entre religió veritable i falsa i totes han d’aprendre a conviure entre elles”, afirma el sociòleg, convençut del gran esforç que encara ha de fer Europa per acollir aquest pluralisme, en lloc d’entossudir-se a considerar les religions vestigis del passat.

Tornar a la sacralitat

Casanova s’autodefineix com a catòlic heterodox, amb gran respecte per totes les tradicions, i és gràcies a aquesta sensibilitat que les seves paraules van més enllà de l’estricte món acadèmic, per exemple quan afirma que l’espiritualitat pot alliberar-nos de la noció que ser modern és ser secular i “ens pot facilitar obrir-nos a aquesta experiència transcendent de qualsevol altra creença, a aquesta recerca d’una realitat que està més enllà del realisme, i també d’acollir el misteri, ja que el que veiem no és la realitat completa”. “El que caracteritza el moment present –continua– és aquesta possibilitat de cerca, de buscar la transcendència en totes les direccions...

Totes les religions de la humanitat, tots els sabers i coneixements, són assequibles i estan a la nostra disposició avui dia. Cap opció ens és imposada, som lliures de buscar. En aquest sentit res s’ha perdut. La tesi falsa era la idea de superació, però ara veiem que res es perd, totes les opcions són vàlides”, sense per això oblidar-nos de la centralitat de la dignitat de l’ésser humà, que, per a ell, és “reconèixer allò que tenim en comú com a persones, cada religió a la seva manera”.


Aquests elements comuns es poden utilitzar per fer front a les crisis mundials més evidents, com per exemple “la necessitat de recuperar el sentit sagrat de la natura per fer front al gran desastre ecològic, ja que la ciència ens pot convèncer però no ens mou a actuar". "Només la idea d’una natura sagrada, de trobar aquesta transcendència amb la natura, porta la gent a sacrificar-se. Pot semblar una regressió, però avui és necessari per poder solucionar la crisi ambiental”, conclou amb una mirada plaent, serena, que contrasta amb una ment que continua a mil per hora, infatigable.

Més continguts de