De manera sobtada i prematura, dimecres ens va deixar Eduard Miralles i Ventimilla. Subratllo el segon cognom perquè aquest era un dels seus signes d’identitat: anomenar tothom amb el segon cognom inclòs. En aquest detall sense gaire importància es mostrava la seva gran memòria i una mirada irònica.
Nascut a Barcelona el 1961, va iniciar la carrera com a gestor cultural a l’Ajuntament de Barcelona, on va contribuir a la posada en marxa de la xarxa de centres cívics. Aquest interès per la cultura de proximitat, per la cultura als barris, per la cultura popular, el va acompanyar tota la vida, i sempre va reivindicar el seu valor i una atenció més gran a les polítiques culturals.
El gruix de la seva carrera va ser a la Diputació de Barcelona. Va formar part de l’equip fundador del CERC (Centre d’Estudis i Recursos Culturals), que va dirigir del 1996 al 2004 i on diverses generacions de gestors culturals no només van aprendre aquesta professió sinó que van descobrir-ne l’existència. No és cap exageració dir que -com a concepte més o menys precís- la gestió cultural al nostre país es va crear al CERC.
Miralles i Ventimilla era brillant intel·lectualment i amant de les paraules ben dites. Un mestre que ajudava a pensar. Amb un punt provocador -que no efectista- i lúcid a l’hora de trobar paradoxes i contradiccions en les veritats dominants.
Un mestre estimat. Perquè, amb posat sorneguer, transmetia bonhomia i generositat. Aquests dies, molts deixebles i companys així ho han recordat. Des de diferents llocs de Catalunya. Però també des del País Basc, el País Valencià, Castella, Aragó, Andalusia... I Mèxic, l’Argentina i Colòmbia. Això també explica el seu tarannà: les complicitats i amistats que va teixir a tants llocs. Mantinguem-les i llegim els seus textos. Aquest és el seu llegat i aquest ha de ser el nostre homenatge.
