20 anys després, Lady Di encara fa parlar

LondresLa mort fa vint anys de Diana Spencer en una escena pròpia de thriller rosa amb elements de conspiració política engloba grans paradoxes i algunes lliçons. Paradoxes i lliçons que esbossen l’entortolligada arquitectura d’un guió: el d’un serial interminable amb tota mena de girs i pistes falses que poden fer pensar tant en el triomf de la reina per sobre del de Diana com en tot el contrari: el triomf de Diana sobre la reina. Però, sobretot, en el triomf de la monarquia com a institució per damunt de les persones. I això malgrat que al segle XXI el rostre amorf de l’hereu Windsor, Carles d’Anglaterra, mudarà en algun moment en un d’una fesomia més agradable, la dels Spencer, personificada en el príncep Guillem, amb els gens de Lady Di, quan un dia el seu primer fill sigui, per fi, coronat rei.

Aquest serial va atraure i mantenir l’audiència enganxada al que va ser un dels grans xous mediàtics de finals del segleXX: la vida i mort de Lady Di. O martiri i sacrifici, que amb motiu del vintè aniversari de la fugida mortal pels carrers de París amb l’amant Dodi al-Fayed té un epíleg centrat en el presumpte llegat de la “princesa del poble” -així és com la va denominar Tony Blair, l’aleshores tot just escollit primer ministre, en l’exercici més gran de manipulació de l’opinió pública abans que se superés a si mateix amb allò vergonyós de les armes de destrucció massiva de Saddam.

L’objectiu d’aquell espectacle no va ser revelat pels demiürgs fins al casament, el 2011, de Guillem amb la plebea Kate Middleton. Perquè dues dècades després de la tragèdia del pont de l’Alma, la realitat s’ha obert pas per sobre del mite i de qualsevol interpretació apressada d’aquells emotius dies d’agost i setembre de l’any 1997. La paradoxa i la lliçó més gran de la mort de Diana de Gal·les és que la persona que hipotèticament més va amenaçar l’estabilitat de l’arnada institució que als anys 80 i 90 del segle XX era la corona britànica -tot i el maquillatge, encara ho és, com qualsevol monarquia- és qui, a la llarga, més ha contribuït a donar-li l’estabilitat i, en definitiva, a perpetuar-la uns quants segles més.

En els contes de fades tradicionals la reina sempre guanya i els rebels perden. Externament, Diana ho va canviar gairebé tot però, comptat i debatut, amb matisos anecdòtics, tot ha continuat igual. Elisabet II, de fet, va superar amb nota el pitjor moment del seu regnat -quan The Sun es preguntava a portada “On és la nostra reina? On és la seva bandera?” (referint-se a posar la bandera a mig pal per mostrar el seu dolor)-, i la popularitat de la nonagenària monarca se situa ara als mateixos nivells dels anys 50. Com si tots els grans escàndols familiars protagonitzats pels paràsits de la cort que ella i la corona alimenten no haguessin tingut mai lloc.

Una de les moltes proves de la santificació i beatificació final d’Elisabet II, la cirereta del pastís de les operacions de màrqueting i de relacions públiques a què la mort de Diana va obligar, és la sèrie The Crown, de Netflix. És l’expressió última de la regeneració pública dels Windsor, en especial de la reina, ja que se la presenta com una dona amb una vocació de servei públic innegable capaç de sacrificar-ho tot per aquest fi.

Sobrevaloració emocional

La premsa i els gurus de torn van sobrevalorar el poder real de Diana, una noia molt fràgil o molt manipuladora, segons els seus crítics, i que, en tot cas, clamava cada dia l’atenció del món com una manera de rescabalar-se de l’amor que no va tenir mai ni dels pares ni del marit. El 1992 gosava dir on record que no mantenia relacions sexuals amb Carles des de feia vuit anys; que, de seguida que es va adonar que en el seu matrimoni no hi havia amor, l’hi va dir a la reina per saber què podia fer; que hauria volgut ser ballarina; o que feia obres de caritat perquè no tenia “res més a fer”. Aquestes són algunes de les revelacions que Diana va fer a Peter Settelen en entrevistes de preparació que el seu professor d’oratòria va enregistrar entre 1992 i 1993. Es van veure per primer cop el 2004 i ara les cintes s’han emès al Regne Unit.

En aquell moment van posar de manifest, amb paraules dites ja des de la tomba, el que tothom sabia: la princesa havia sigut molt infeliç. Els seus eren els sentiments d’una privilegiada presonera darrere els murs de palau; una dona sacrificada amb només 19 anys per raó d’estat que es va prestar al joc per ingenuïtat o ambició, i perquè ningú no li va dir que els contes de fades no són reals encara que siguin reials. Quan Diana es va casar amb Carles, el 1981, la consigna tradicional del Palau de Buckingham era “no explicar mai res” i “negar-ho sempre tot”. Diana va provocar-hi una esquerda. I ara aquella posició és insostenible. La reina i els seus assessors van entendre que calia fer veure que la monarquia tocava de peus a terra, i que era i és a prop del poble que pateix, sigui per un atemptat a Manchester o per l’incendi de la torre Grenfell. Sortir del laberint i barrejar-se amb els iguals és el que va fer Diana com a acte de protesta i és el que han fet Guillem i Enric com a estratègia de supervivència. Tots dos han garantit la continuïtat de la corona malgrat el pare, l’hereu oficial.

Sense Diana Spencer, James Bond mai hauria escortat la reina a la cerimònia d’obertura dels Jocs Olímpics del 2012; sense la mort de Diana, potser la reina i la princesa s’haurien destruït fins a posar en perill la Corona. Igual que el seu casament va ser un sacrifici ritual per un bé superior, la mort de Lady Di va ser un altre sacrifici necessari encara que atzarós. Un atzar, però, que sovint és un excés de sentit.