Ara Estiu 08/08/2021

David Pere Martínez, psicòleg: “Amb les apostes estem repetint els mateixos errors dels anys 80 amb les drogues”

3 min
David Pere Martínez, a la llibreria Byron.

Documentant-se per a Ludomorfina (Icaria), el seu primer llibre sobre les apostes esportives, David Pere Martínez va entrevistar un home, ja madur, que ho havia perdut tot: “La seva dona va descobrir que era ludòpata el dia que la policia judicial va anar a desallotjar-los del pis”. També va conèixer menors d’edat que demanaven préstecs d’amagat amb targetes de crèdit dels pares fins a fondre-s’ho tot. Aquest psicòleg social, que és director tècnic a l’ONG Episteme i coordina la Unitat de Polítiques de Drogues de la UAB, reconeix que investigant les apostes ha descobert “un submon que pot arribar a ser més perillós que el de les drogues, perquè els deutes que es generen són molt més elevats”. Fa molts anys que estudia el consum de drogues, un àmbit en el qual “una nit de festa ja és un treball de camp”, però en el cas de les apostes l’ha sorprès trobar un negoci força hermètic que flueix a través de canals de Telegram on els anomenats tipsters –pronosticadors professionals– comercien amb la informació. “Les cases d’apostes envien el missatge pervers que guanyaràs diners sense fer res. Però el gran engany el fan els tipsters. La majoria són publicistes que fan creure als joves que podran convertir-se en professionals de les apostes”.

Una de les principals conclusions que ha tret Martínez després de publicar una desena de llibres sobre drogues és que “el simple prohibicionisme no porta enlloc”, i que cal regular-ne l’ús amb una anàlisi sensata. “Amb el joc online estem cometent els mateixos errors que als anys 80 amb les drogues. Es deia que es lluitava contra la droga però s’acabava lluitant contra el consumidor. L’únic missatge era: o abstinència o problemes. I un plantejament tan polaritzat no és creïble.” Segons ell, el paper que tenien les drogues com a ritual de pas al món adult –“allò de fumar-se el primer porro”– l’ha ocupat ara el primer smartphone. I l’accés a internet és fàcil que porti en un moment o altre a les cases d’apostes, “que han colonitzat el món de l’esport a través de la publicitat”.

I si la prohibició no és una bona solució contra les addiccions, què s’ha de fer? Ell parla, en primer lloc, d’assumir que el joc és una activitat arrelada en la societat: “Josep Maria de Sagarra ja parlava en les seves memòries de nens que robaven per anar a jugar a ruletes clandestines”. També de reduir els riscos regulant aspectes concrets com la publicitat o els populars bonus de benvinguda que es promocionen a tort i a dret: “Amb la droga hi havia el famós mite de l’home que et regalava el primer porro a la porta de l’institut perquè t’hi enganxessis. Jo a aquest senyor no l’he vist mai... Però les cases d’apostes et regalen uns euros perquè comencis a apostar i no se n’amaguen, ho publiciten”. 

De totes maneres, la gran batalla de Martínez, tant en el cas de les drogues com del joc, és posar en valor la prevenció i la pedagogia: “Amb els joves s’han de treballar les habilitats, l’empatia, la pressió grupal... Cal temps i calen diners. Aquests tallers d’una hora que es fan a les escoles un cop a l’any no serveixen per a res, només per cobrir l’expedient. No es gastin més diners en això, sisplau!”

Fa la sensació que les investigacions al voltant del joc l’han atrapat. El ritme amb què evoluciona la indústria és molt alt. I ara té entre cella i cella els slots, uns escurabutxaques online on el marge de benefici és encara més gran. “A l’escurabutxaques del bar una tirada val 20 cèntims. Als slots, en una tirada pots perdre 200 euros, i pots fer tres tirades cada deu segons. Calcula... És una barbaritat”. Això sembla que donarà per a un altre llibre. 

stats