“Aquell primer dia junts no follàvem, fèiem l'amor”

La sexòloga Raquel Tulleuda sempre ha trobat força inexplicable la química que comparteix amb el seu marit, l’Adrià. “Després de vint-i-dos anys el miro i li veig aquests ulls que encara no sé de quin color són, em somriu, i em fonc”, assegura. Es van conèixer perquè Tulleuda va anar un parell de cops al seu restaurant, a Sant Pere Pescador, i ja aleshores “hi va haver algunes miradetes”. Un 23 d’abril, va rebre un SMS d’un número que no coneixia: “Soc l’Adrià”, i l’emoticona d’una rosa.  

Van tornar a coincidir en un sopar que va organitzar l’avi de l’hostaler, amb el qual Tulleuda tenia alguns amics en comú. Aquella nit l’Adrià li va dir: “Potser no cal que marxis, que aquí hi ha habitacions”. “No hi havia habitacions –diu la sexòloga–, només la seva, però, tot i sospitar-ho, m’hi vaig quedar encantada. Aquell primer dia vaig tenir molt la sensació que fèiem l’amor. No follàvem, fèiem l’amor”. 

Uns dies després, es van trobar sols al restaurant. A la ràdio sonava Que tinguem sort, de Lluís Llach, i amb els versos “Si vens amb mi, no demanis un camí planer”, tots dos es van posar a plorar. “Va ser una sensació premonitòria; per a mi era com si sabés que amb aquella persona faria camí, i que seria una cosa molt màgica, visceral i poc racional”. “Va ser la cançó que va sonar al casament i, aquest matí, abans de fer l’entrevista l’he posat mentre érem abraçats al llit i ens ha tornat a caure la llagrimeta”, diu Tulleuda.

El camí, explica, no ha sigut planer perquè la vida no ho és. “Sempre hem pedalat per sortir-nos-en, hem tingut tres fills malgrat un procés d’esterilitat i hem tingut problemes econòmics i familiars. L'Adrià ve d’un lloc difícil; és fill únic d’una família en la qual el pare es va suïcidar. Això fa que sigui una persona molt complexa, alhora que enigmàtica i resilient. Jo vinc d’una família nombrosa i patriarcal, amb dinàmiques molt diferents. Hem hagut de parlar molt per entendre’ns”. “Crec que les parelles més joves han perdut una mica la capacitat d’aguantar la tempesta. Una altra cosa és que la teva parella sigui un cabró, però si tens fe en l’essència de la relació i en la persona, la tempesta passa i fins i tot pots construir la relació des d’un lloc diferent, més ric”. O, com diu la cançó: “Si vens amb mi, no demanis un camí planer, ni estels d'argent, ni un demà ple de promeses, sols un poc de sort, i que la vida ens doni un camí ben llarg”.