Felicitat i màgia
Un concepte com febrer màgic és contradictori. Ho saben les agències de publicitat i ho hem notat nosaltres aquests dies passejant en màniga curta sota la lluna plena: la màgia és una cosa de l'estiu. Si ens fa angúnia la xerrameca que buida la paraula és perquè recordem l'advertència de la fada Campaneta: la màgia només funciona per als qui hi creuen de debò.
Giorgio Agamben intenta explicar una cosa semblant a l'esplèndid recull d'assajos Profanaciones (Anagrama): la màgia seria l'única manera que tenim per parlar de la felicitat sense espatllar-la en el fet mateix de dir-la: "Aquell que és feliç no pot saber que ho està sent; el subjecte de la felicitat no és un subjecte, no té la forma d'una consciència, encara que sigui la més bona [...]. És aquesta la raó última del precepte segons el qual sobre la terra hi ha una sola felicitat possible: creure en el diví i no aspirar a assolir-lo".
La idea és que la felicitat no arriba com una recompensa merescuda, sinó com un regal. Tu ja pots plantar un arbre, escriure un llibre i tenir un fill, que és perfectament possible que continuïs sent un desgraciat. La felicitat és màgica perquè no està subjecta a les lleis de la moral ni a les de la causa-efecte. A la primera aventura de Harry Potter, el nen mag arriba al final de la cambra dels secrets i troba un mirall encantat que custodia la pedra filosofal. Voldemort també la pretén i és molt més poderós, però és en Harry qui se l'acaba enduent: resulta que el mirall només entrega el seu tresor a aquells qui no el volen per fer-ne ús personal. És una metàfora molt educativa sobre la relació màgica entre desig i felicitat.
Que per què l'estiu és més màgic que la resta de l'any? Jo diria que té a veure amb el canvi de circumstàncies, que ens predisposa a la receptivitat. En els mesos que passem atrapats en la feina i la natura és inhòspita, tot sembla una lluita entre el nostre poder i la resistència del món. Però en realitat gairebé tots els èxits que assolim estan travessats de forces que ni entenem ni podem controlar. I a l'inrevés: per més que l'Univers es conxorxi, "a vegades se'ns baixa la verge i de sobte ens revela que ens en sortim". Per als antics el coratge que brolla inesperadament en l'hora greu, la inspiració amb què reblem un paràgraf perfecte o el cop de sort que ens dona una victòria són obra de déus, muses i dimonis. Avui hem despersonalitzat aquestes forces, però com que no les hem fet desaparèixer de cap de les maneres, encara necessitem paraules màgiques per entendre que no n'hi ha prou amb un mateix per ser feliç.
