Javi Rey, autor de còmics: "En algunes situacions familiars, la cultura pot salvar vides"

"Vaig créixer a Gavà, a la comarca del Baix Llobregat, als anys 90. Tenia ganes i necessitava parlar d'aquella època i d'aquell context, d'uns estius d'amistat que semblaven eterns, on passava el temps sense que hi hagués res a fer", explica el guionista i dibuixant Javi Rey (Brussel·les, 1982). Aquells records personals i familiars han inspirat un dels millors còmics de l'any, Li dèiem Bebeto (Norma Editorial), un relat sobre els estius d’asfalt a l’extraradi i del pas de la infància a l'adolescència en un entorn humil de classe treballadora. Les seves vinyetes estan poblades de nens que passaven les vacances jugant partits de futbol a les places i que semblaven predestinats a les fàbriques dels polígons de la zona. "No hi havia, com ara, tantes pantalles i distraccions, ni tants estímuls. Penso que aquella època va ser un final d'etapa. Després, a partir del 2000, ja van començar els smartphones i, amb els mòbils, els estius dels adolescents s’han convertit en una altra cosa. Crec que la meva generació, els que vam tenir entre 8 i 12 anys als 90, vam ser els últims que vam viure aquells estius al carrer. Miraves el Tour de França per veure l’Induráin, jugaves a futbol i anaves a una platja propera", recorda l’autor, que afegeix: "Era un món aparentment ensopit, però amb el temps mires enrere i te n'adones que vas viure moltes coses i que eren setmanes i mesos molt intensos a nivell emocional".

Lectures i desarrelament

Tot i aquesta inspiració, el còmic no és autobiogràfic. A més, la història transcorre en un municipi inventat, Sant Pere, que com Gavà, és una ciutat amb una població abundant provinent de la immigració espanyola dels anys 60 i 70. La història familiar de Rey també està marcada per les migracions, un fet que ha provocat el seu interès com a autor pel tema del desarrelament. "Els meus avis van anar a Bèlgica a guanyar-se la vida als anys 60. A Brussel·les es van conèixer el meu pare, català, i la meva mare, andalusa, i allà vam néixer el meu germà i jo. Els meus pares van venir a Catalunya quan jo tenia al voltant de tres anys. Aquestes migracions d’anada i tornada no són una experiència fàcil. Ara més que mai hem de ser molt comprensius amb la gent que ho deixa tot per necessitat. Quan marxes del lloc on hauries de generar les teves arrels, és difícil que ho puguis fer allà on vas. I si hi tornes, ja les has perdudes. Ets com una persona que no és de cap lloc", reflexiona Rey, que considera la cultura una autèntica taula de salvació. En el cas del protagonista del còmic, el Carlos, el seu futur estarà marcat per la troballa d’un llibre sobre ocells. "La cultura és essencial. La lectura et permet alimentar la curiositat i, fins i tot, viure una vida diferent a la que semblaves destinat. En algunes situacions familiars, la cultura pot salvar vides", defensa Rey.

Un cercle que es tanca

Si bé li agradava dibuixar de petit, no pensava que s'acabaria dedicant al còmic. Curiosament, l'última feina de la seva mare a Bèlgica va ser com a administrativa a l'estudi del mític Peyo, el creador dels barrufets. "Ella recorda aquella època amb molta estima perquè els dibuixants de l’estudi eren gent molt divertida. A casa conservem dos dibuixos que li van fer. El seu lloc de treball el va heretar la meva tieta. Quan vaig començar a tenir un interès seriós pel dibuix, li va semblar bé, perquè havia vist un entorn professional", explica l'autor. Aquella experiència laboral de la seva mare té per a Rey fins i tot un punt simbòlic: "El meu primer còmic el vaig publicar en una editorial de Bèlgica. Va ser com si es tanqués un cercle. Havia marxat d’allà de molt petit i tornava com a autor de còmics gràcies a l’esforç dels meus avis i dels meus pares".