La Dàmaris Gelabert i el seu marit Àlex fa 34 anys que són parella. El dia que es van conèixer el recorden bastant bé perquè va ser una mica accidentat. En aquella època, Gelabert tocava amb uns músics de Cardedeu amb qui anava tots els dissabtes a Sant Celoni. Un d’aquests dissabtes, el guitarrista els va explicar que els acompanyaria un noi que estava de permís de la mili i que era molt bon pianista. El concert va començar amb el nou integrant al piano i tot anava bé. Tant, que durant el solo de guitarra el guitarrista es va entusiasmar tant que va acabar colpejant la Dàmaris Gelabert amb l’instrument. “Vaig despertar-me amb tot de gent posant-me gel”, rememora la cantant.
Van haver de passar al voltant de dos anys perquè Gelabert es tornés a trobar l’Àlex. El motiu va tornar a ser la música. “El Xavier Garriga, el meu professor de cant al Taller de Músics, volia formar un grup de jazz a cappella. Ens faltaven nois i ens faltava un noi que fos músic i que tingués una veu molt greu”, explica Gelabert. El professor de cant els va dir que coneixia un molt bon músic que potser podria fer de baixista: era l’Àlex.
“Jo l’havia vist al piano, però no sabia que cantava”, diu Gelabert, que juntament amb el Xavier Garriga va anar a veure l’Àlex a la seva escola de música de Granollers per intentar convèncer-lo. “Vam dir d’anar a sopar i hi va haver un moment que l’Àlex i jo ens vam quedar a baix de l’escola parlant. Des de lluny, el Xavi ens va veure i va dir: «Ei, ei. Vosaltres dos em convidareu a la boda, eh!»” “No sabem què va detectar exactament, però ho va saber abans que nosaltres”, diu Gelabert.
L’Àlex mai havia sigut cantant, però al final el van convèncer perquè s’unís al grup a cappella. “Fem broma que l’Àlex va venir a fer els assaigs amb nosaltres per lligar amb mi. Baixàvem junts amb el cotxe dos o tres cops a la setmana i allà va començar tot”, relata la cantant. Des d’aleshores han passat gairebé tres dècades i a la música que els va unir s’hi han afegit moltes altres coses. “És important admirar i respectar l’altre i això no ho hem perdut mai cap dels dos”, reivindica Gelabert. Les diferències, diu, també els uneixen. “Som persones molt diferents i hi ha moltes coses sobre les quals no pensem igual, però creiem que això en lloc de separar-nos ens enriqueix”.
Si Gelabert hagués de definir què és l’amor, diria que és “saber donar sense tenir la sensació que dones”. “L’amor és quan simplement dones perquè necessites transmetre allò que sents”, conclou.
