Les regles del lloc 30/07/2022

Els qui no tenen res

3 min
De tota la vida, els pobres han sigut dels ajuntaments.

Els qui no tenen res estan al marge de la política. Això implica que se'ls hagi d'entendre en estat pur, és a dir, religiosament, ja que la política és la religió per uns altres mitjans. Tot el qui no té res es troba més a prop del Sermó de la muntanya que del Manifest comunista. Dir les Benaurances a la multitud, però, no és populisme, encara que es pugui creure que tot allò que no forma part de la política institucional és populisme. La diferència entre el populisme i, per exemple, aquells cristians que anaven i venien de Cafarnaüm a Galilea és que els miracles d'aquests eren de veritat. Si més no, ho eren des de dintre del relat. Populisme no és fer coses inversemblants, sinó predicar-les. Molt sovint, s'ha emprat el terme pària com a sinònim d'algú que no té res a la vida, i al món (valgui la redundància). Però els pàries originals (els de l'Índia), encara tenien un timbal. Val a dir que, en llengua tàmil, pària significava els del timbal. La figura del timbaler ha quedat fixada en l'imaginari dels profetes i de tant en tant surt en les seves paraules i cançons, com és el cas del timbaler del Bruc, o d'El pequeño tamborilero, de Raphael (nota: no confongueu pas “ropopompom” amb “porrompompón”, què és de Manolo Escobar, i per tant llengües diferents), o de la peça Mr. Tambourine Man, de Bob Dylan, el darrer dels profetes del segle XX. Abans, als profetes els feien sants, però actualment els donen qualsevol premi Nobel. Els premis Nobel de Literatura i de la Pau són els equivalents a Literatura i Gimnàstica en les notes.

Els pàries de la Terra pertanyen més a la geografia que a la política, raó per la qual porten enganxat a la seva condició el nom geogràfic del planeta. Perquè no tenir res suposa també ser a la Terra sense tenir ni pàtria ni nació. La nacionalitat és una altra cosa. No es té una nacionalitat, sinó que automàticament, des del moment de néixer, som tinguts per una nacionalitat, sense dret a reclamar, fins que no s'arriba a una edat adulta. Voler canviar de nacionalitat és, llavors, símptoma de maduresa? Quin embolic. Als polítics no els agraden els qui no tenen res perquè no tenen ni cara de dissortats, de manera que quan surten amb ells a les fotos no fan pena. Un polític està per arreglar les coses del món, però acostumen a pertànyer només al món dels que tenen, si més no, una nacionalitat.

Anys enrere, es podia reconèixer els qui no tenen res perquè, d'entrada, no tenien feina. Avui el treball no existeix i el seu lloc l'ocupa l'explotació. El treball, això va per als més joves, va ser una forma civilitzada d'explotació. Com que ara vivim temps de neoliberalisme, fins i tot per no tenir res fa falta posseir alguna cosa. Conviccions? Amor propi? Un punt de vista? Bajanades. Cal tenir una llicència de l'Ajuntament. De tota la vida, els pobres han sigut dels ajuntaments, i els que no tenien res es quedaven als camins, fora de la ciutat. No tenir res és el pitjor que li pot passar a algú en aquests temps. No per l'exclusió, sinó perquè se li negarà el dret a no voler tenir ni tan sols bon gust musical, ara que ja ningú en té.