Les regles del lloc 19/08/2022

Els polítics

2 min
Molt sovint, els polítics acaben semblant el que els mitjans volen.

Igual que abans es llegien vides de sants, caldria avui llegir vides de polítics. N'hi ha molts que s'apareixen als seus després de morts políticament. I d'altres estan predestinats a una mena de vida institucional eterna. Al polític, el que més li agrada és sortir a la televisió. I també als diaris, però com que avui només llegeixen diaris els polítics, els semblen poca cosa per a les seves pretensions. Sortir en un diari és com sortir a l'àlbum familiar. Abans, la gent llegia el diari per saber què passava a la política, però ja ningú no vol saber res de res, i les poques persones que continuen informant-se ho fan més perquè li donin la raó que per tenir notícies. El polític vol sortir per la tele a cada hora perquè està convençut que fa grans coses, però que no sap comunicar-les. Als escriptors els passa el mateix quan diuen que han escrit una obra mestra però ningú no l'ha entès.

Cada nivell de la piràmide social genera la seva pròpia colla de polítics. Pel que fa als individus, aquests estrats resulten permeables, encara que col·lectivament són inamovibles. D'aquesta manera, es pot dir que la política és per si mateixa un llenguatge humà, ja que està doblement articulada (potser tenia més raó Saussure que Karl Marx). A la política s'hi arriba preferentment de ben jove, perquè també és quan més es vol canviar el món. Abans que una ideologia, per entrar en política cal un idealisme. I una ferida, un estigma (en això també recorden els sants). Hi ha l'estigma històric i familiar (una guerra, o una història, o una tradició), i també hi ha la ferida a la mateixa carn (el treball, tot el que s'ha vist, tot el que s'ha passat). Amb tot, actualment ja no arriba a la política gent amb ferida, i per això, en comparació, ara la política no sembla tan autèntica. L'autenticitat és el dolor. No tots els polítics són iguals, però. Fins i tot, potser s'assemblen més ara entre si els periodistes que els polítics. Els mitjans de comunicació estan més controlats des de dalt que els partits (i ja és dir). Molt sovint, els polítics acaben semblant el que els mitjans volen.

El darrer que ha de fer un polític és demanar el vot. Això és sexualment desmotivador. El polític ha d'induir ganes de ser polític. Ha d'aconseguir que la política agradi. Tot viu per contagi. Com que la política ha caigut en descrèdit, el seu lloc l'ocupen succedanis. Si els polítics no estiguessin tan pendents dels periodistes, els periodistes serien també més lliures. I la televisió i la política serien millors, cadascuna a la seva manera. Un polític està per incidir sobre la realitat, no per controlar-la. La realitat cal canviar-la contínuament perquè tota l'estona és la mateixa: hi ha rics i pobres, forts i febles, gent sense drets i estafadors, explotats i qui se n'aprofita... De la mateixa manera que investigacions recents mostren que les classes més humils altre cop estan deixant d'accedir als estudis superiors, aquestes mateixes classes tampoc arriben a la política. Per aquesta raó trobem a televisió un nivell tan similar de periodistes i polítics, i no som capaços de distingir-los.