Els 'influencers'
On abans hi havia intel·lectuals, ara tenim influencers. Els camins de l'evolució humana són inescrutables. Fa anys, es va celebrar al CCCB un cicle d'instal·lacions que mostrava l'obra de figures emblemàtiques com Marx, Freud, Nietzsche, Edison, Einstein, Le Corbusier, Orson Welles, Duchamp i Virginia Woolf, sota el títol genèric de Fars del segle XX. La cultura ja no és així. Ha perdut solemnitat, i poder. Ha guanyat, però, en igualtat, i avui suposaria un escàndol que a una exposició com aquesta hi hagués únicament una dona. El gran repte del segle XXI no és, així i tot, democratitzar la cultura, sinó culturitzar els demòcrates. Per propagar la cultura, cal abans escampar amor a la cultura. Comparant Nietzsche amb un youtuber a l'atzar potser es farà palès que tots dos estan igual de guillats, però això no és impediment per dir coses importants. Així mateix, podrem constatar, però, que el que abans es deia reconeixement avui es diu fama. El reconeixement ha desaparegut perquè per tal de reconèixer cal primer conèixer.
Per ser influencer n'hi ha prou amb opinar, no cal tenir cap coneixement determinat, ni general. Fins fa poc, l'opinió anava de bracet de la prudència, del mirament. Ara sembla que tothom qui opina vulgui tenir raó, però en realitat encara vol tenir més likes que raó. Perquè són els likes que donen la raó i no els arguments. La culpa d'això és d'Elvis Presley. Quan, a finals dels anys 50, va treure aquell recopilatori que es deia 50,000,000 Elvis fans can't be wrong, estava avalant que una mentida (o un error) repetida mil vegades es converteix en una veritat més determinant que el talent d'Elvis, que era el menys important. Antigament, un influencer era algú de la família. Un germà o una germana gran, un tiet o una tieta ben peculiars... I molt sovint, un professor o una professora. A la sèrie Verano azul, Chanquete era un influencer. Tots aquests representaven una alternativa laica als influencers de tota la vida, que havien estat els capellans. Els influencers d'avui són els capellans d'abans, i per tant ara ocupen el seu lloc a la nostra piràmide esotèrica/sociològica.
Possiblement, Mary Poppins i Pippi Långstrump van ser les darreres influencers lliures. Arribaven del món exterior, no d'una xarxa, ni de cap circuit tancat. L'univers remot del qual procedien, el seu veritable origen, no eren sinó els seus respectius llibres. És a dir, la cultura. No hi ha res més autèntic que la cultura, ja que aquesta és el producte de tot el que hem sigut al llarg dels darrers 30.000 anys (per comptar només des de les pintures de Chauvet). La pèrdua de cultura és la destrucció de l'autenticitat. Les xarxes han atorgat a la gent poder sobre els seus influencers, i d'aquesta manera els afavoreixen i els penalitzen. Sovint es vol fer passar aquest control com una pràctica democràtica. Es va assajar a televisió, a programes com Gran Hermano. És, però, la dictadura del col·lectiu sobre l'individu. Veient el xou dels Muppets un aprenia que els col·lectius estan fets d'individus. I que no es pot pretendre seriosament ser influencer sense fer el ridícul, com li passava al pobre Fozzie, l'ós.
