Senyora, el sopar està servit
La relació de poder i dependència que els pijos estableixen amb els seus criats és, per dir-ho fi, tendent a la complexitat, i es basa en un equilibri imperfecte d’amor i odi que no té parangó. S’hi barregen intimitat i feina, sobretot per part dels servents, naturalment, i l’oci i els negocis dels amos. Els criats són de la família i alhora no són de la família, és a dir, que són equilibristes emocionals. Han de ser amables i eficients, servicials, encantadors i discrets, tot plegat a canvi d’un sou que no sempre compleix les expectatives de l’actual ministra de Treball, l’excel·lentíssima Yolanda Díaz, motiu pel qual aquesta pobra senyora estem convençuts que no dorm a les nits. Per tant, podríem concloure que, per sobre de tot, el servei domèstic ha de ser barat però, a banda d’exigir-li que sigui econòmic (la seva principal virtut), també se li exigeix fidelitat. Una senyora de casa bona suporta infinitament millor un marit que li sigui infidel que una minyona de tota la vida que la traeixi anant a Sálvame Deluxe per explicar les misèries de la casa on ha treballat durant tants anys i que molt sovint tenen a veure amb la gasiveria dels seus antics i despietats patrons.
Els pijos sempre estan disposats, si de servei domèstic es tracta, al sacrifici. Quan van mal dades, ja sigui per una guerra, un tornado, una pandèmia, un incendi o per falta de capital líquid a causa de la desafortunada, imprevisible i simultània baixa de tres llogaters que, per culpa de la crisi de moda, han decidit deixar el centre de la ciutat per anar a viure al camp perquè, segons es planyen, volen “recuperar el contacte amb la natura”... quan van mal dades, dèiem, tothom sap que els pijos prefereixen cedir als criats la seva partida d’aliment mensual, treure’s literalment el menjar de la boca, a veure’ls sortir per la porta (de servei) després que els demanin una carta de recomanació.
“Estoy en shock. A Sisita Fontromeu le ha llamado su administrador para decirle que le han dejado colgada tres de sus ‘llogaters’ de Rambla Catalunya. ¡Los tres a la vez! Me lo ha contado en el bridge. No van y dicen que se quieren reencontrar con la naturaleza y que se van del centro. ¿Reecontrarse? ¿Pero quien se creen que son, los hijos de la mona Chita? ¿Qué pasa, que no tenían suficiente naturaleza en la terraza de ciento cincuenta metros cuadrados de esos casoplones? Es de no creer. Está la pobre Sisita que no sabe como saldrá adelante. Me da una pena. Mira, no quería, pero al final se lo he soltado: «Sisita, eso te pasa por alquilar a parejas de afeminados, te lo tengo dicho: los gays no son liniales»”.
Els amos saben perfectament que la clau per mantenir un criat fidel a la casa no és tant qüestió de sou o de la minúcia de donar-lo d’alta a la Seguretat Social (molts pijos no ho fan perquè encara no saben que s’ha implantat aquest sistema) sinó de fer-li creure que està servint a una causa superior. De fet, és recomanable que al servei domèstic se’ls pagui molt al límit del salari mínim interprofessional, si no per sota, perquè el que no pot ser de cap de les maneres, com tots vostès comprendran, és que gràcies a la feina de servir els criats s’enriqueixin i es converteixin en senyors. ¿Si tots els criats acabessin sent senyors, tal om voldria i pregona insistentment l’insigne cupaire David Fernàndez, qui rediantre serviria els senyors? ¿Permetrem com a societat que siguin els mateixos senyors els que es facin el llit? ¿Es planxin les camises? ¿Baixin les escombraries? ¿Senyors a dojo i per tot arreu fent-se coses a ells mateixos? Francament, quin desgavell! Quin espant! Quina distopia!
