13/08/2021

Breu i càndid manual per fer-se definitivament ric

3 min
Breu i càndid manual per fer-se definitivament ric.

Com ja sabem, la riquesa fa el pijo. Després, i com a màxim en una generació, perquè no cal més, s’afina el gust i s’adopten les maneres tradicionals del privilegi (tot aquell bla-bla-bla de fer-se d’un club, comprar-se un iot, fer-se servir per alguna persona d’origen extracomunitari alguna porció d’aliment amb vaixella de plata, ja sigui a casa, al Ritz o al mig del desert del Sàhara i sota una carpa que et protegeixi de la intempèrie i altres tombarelles per l’estil).

Hi ha moltes maneres de fer-se ric, per si algú s’hi anima. De fet, avui, a vostè no li descobrirem res de nou perquè, espavilada com és, ja se les deu saber quasi totes, i si encara no les ha posades en pràctica és, ja em perdonarà que l’hi digui, per manca de pebrots.

Fins i tot un nen de tres anys sap que el camí cap a la riquesa no té res a veure amb el càstig bíblic que patim tant vostè com jo i que hem acordat anomenar treball.

Les maneres més habituals de fer-se ric són, bàsicament, dues: la primera vindria a ser a través de l’exercici sostingut en el temps i en l’espai de l’explotació tirant a descontrolada de recursos de tot tipus, ja siguin públics (un clàssic indiscutible), naturals (un altre hit), carnals, espirituals o intel·lectuals...; i la segona, a través de la tracamanya que suposa l’especulació o venda de fum a l’engròs, és a dir, a través de l’art de la manipulació del desig i la imaginació de totes aquelles persones que, atrafegades en l’ora et labora benedictí, no tenen temps ni ànims, ni possiblement lloc, per parar-se a pensar, ni que sigui un moment, i arribar a la conclusió que els estan prenent –a través de la citada especulació, i de quina manera!– el pèl.

Aquests dos mecanismes per fer-se ric, l’explotació i l’especulació, tenen una particularitat que les fa realment úniques i funcionals, i és que resulta que estan assumides amb total naturalitat, com era d’esperar, pels seus principals beneficiaris. Però, i això és el més sorprenent, també i sense gaire resistència, per tota la resta d’infortunats.

Hi ha, d’altra banda, els que són rics per herència, que és, hi estarem d’acord, juntament amb les quinieles, una de les millors maneres de fer-se’n, de ric, i amb total claredat, una de les nostres preferides: fulminant, directa, pràctica. Aquesta bicoca, la de la vida de rendista (que és aquella vida que, pel simple fet d’existir i com el seu propi nom indica, ja renda), connecta amb una de les habilitats pijes per antonomàsia, que no és altra que la d’aprofitar-se de l’empenta, de la força, d’altri (encara que aquest altri sigui el seu propi papà) seguint, si es pensa bé, els preceptes de la primera llei de Newton, també coneguda com a llei de la inèrcia.

Passar la bacina i invertir el botí, masturbatòriament, en la caritat vers un mateix i no en la dels pobres de necessitat, que possiblement –i també com el seu propi nom indica– la necessitin bastant més. O la versió secular d’això mateix, és a dir, recaptar tributs per, immediatament després, redirigir-los, utilitzant el subterfugi tan de moda de la “gestió paral·lela”, no cap a la res publica autòctona i de quilòmetre zero sinó cap a la de Liechtenstein (que ara entenem per què és un país tan polit). Són, així mateix, dues bones maneres d’enriquir-se tal com llegim obedientment a la premsa, dia sí, dia també.

Traficar, que és una activitat consistent en comercialitzar productes que es distingeixen de la resta perquè mai no van acompanyats ni de manual d’instruccions, ni de prospecte de contraindicacions, també ha donat sempre molt de si, tot i que, hem d’advertir, per si fos l’opció en la qual estava pensant per sortir de pobre d’una vegada per totes, que fer-ho requereix una infraestructura de tipus paramilitar que, si no s’hi està avesat, no sempre resulta còmoda de gestionar.

Fer-se dictador, pel cas que ens ocupa, que és aconseguir enriquir-se, també resulta estupendament: mai no hi ha hagut cap dictador pobre o que hagi anat just de doblers, cap ni un. Perquè la cosa rutlli cal ser molt generós amb uns pocs i poquíssim amb la resta. Un mecanisme, el de la generositat selectiva, típicament pijo.

Fer-se comissionista és també una fórmula útil i tremendament relaxada de fer diners que, no obstant, requereix per part de qui la posi en pràctica molta habilitat social, motiu pel qual no la recomanem gens ni mica a les persones antipàtiques o malcarades ni tampoc a les tímides, per bé que, un cop més, ens veiem en l’obligació de recordar que a partir dels quaranta, sent molt laxos, la timidesa deixa de ser una patologia i passa a considerar-se mala educació.