El ‘pijo’ internacional, en Pepe i l’Asunción
L’endemà de sopar a París amb el seu hereu, el pijo internacional es plantarà al Four Seasons de Madrid per trobar-se, aquest cop, amb la seva dona actual, una model escanyolida i rossa momentàniament retirada, 30 anys més jove que ell, amb la qual acaba de tenir un fill, en Pepe, de sis mesos, que, segons li diuen tots els seus amics, l’ha rejovenit. Del bebè se n’encarrega una dida, matí, tarda i nit, perquè la maniquí ha decidit reactivar la seva carrera i està tot el sant dia enganxada al telèfon, revisant el Tik Tok i parlant amb el seu agent, que, com a primer pas per tornar a les portades i d’aquí a les campanyes i catàlegs, li ha recomanat que perdi deu quilos, motiu pel qual es passa hores i hores fent el·líptica als gimnasos dels hotels on es trobi, sigui a l’hemisferi que sigui, i menjant papaia en diferents formats: a trossos, batuda i barrejada amb gingebre o en pastilles. Del pare de la criatura, com era d’imaginar, ningú no n’espera gaire res més –a banda de rejovenir– que segueixi pagant puntualment les factures una rere l’altra.
La dida d’en Pepe és originària del barri d’Aluche i no li ha faltat mai feina, perquè el boca-orella entre pijes internacionals funciona a la perfecció, sempre que la nanny reuneixi dues característiques que per a elles són fonamentals: que faci nits i que no li importi viatjar. La dida d’en Pepe es diu Asunción, però a les famílies on ha servit mai no se li han adreçat per aquest nom, o sia, pel seu nom, si no que li han anat dient, successivament, Gugú, Susi, Onón o Asus, segons l’hagi batejada la criatura que estigui cuidant en aquell moment, a qui, a causa de l’edat, li resulta impossible pronunciar “A-sun-ción”, un fet al qual ella ja està acostumada i que fa molta gràcia a tota la parentela del cadellet pijo perquè, com passa a qualsevol família, es pensen que han portat al planeta terra un ésser de llum, un superdotat que per postres és, només amb sis mesos, enginyosíssim.
Quan la nanny ha de canviar de família (i de malnom) perquè el bebè del qual tenia cura ja no dona més de si, apareix la gran professional que és i marxa, a la manera de la Mary Poppins, sense cap mena de drama per la simple i senzilla raó que, a banda que ja l’espera un altra criatura, sempre ha considerat que els nadons al seu càrrec són una font d’ingressos i poca cosa més, de manera que el tracte que hi ha tingut ha basculat entre l’austeritat sentimental, que la família ha confós sistemàticament amb disciplina, i una en tot moment falsa reverència que als pijos sempre els encanta.
Una de les particularitats de cuidar el petit Pepe és que, sigui on sigui de l’esfera terrestre, segueix l’horari de Manhattan, que és on va néixer, perquè resulta que la seva mare, la model de la papaia, no vol que pateixi ni mig minut de jet lag, motiu pel qual la dida ha de treure a passejar l’infant a les onze de la nit, les cinc de la tarda a Nova York, o llevar-se per banyar-lo i donar-li el sopar a la una de la matinada hora local, perquè a l’Upper East Side són les set de la tarda.
De totes maneres, l’Asunción (Gugú, Susi, Onón, Asus...) està curada d’espants, perquè ha cuidat els fills d’un banquer, els d’una estrella de la televisió, els de dues o tres princeses alemanyes, els d’una vicepresidenta, diversos bebès fills d’empresaris de l’Íbex, els d’un oligarca rus, les criatures de dos ambaixadors... També s’enrecorda perfectament del conflicte que hi va haver al Club de Campo amb les dels seu ram quan algun dels seus socis es va queixar perquè a les piscines no s’hi cabia de tantes “chachas ” acompanyant els fills de les elits capitalines com hi havia per metre cúbic d’aigua, motiu pel qual la direcció del club ara obliga les famílies patrícies a pagar una quota suplementària, que pot ser anual, semestral o trimestral, que es formalitza després d’omplir un fulletó amb el títol Documentación necesaria para personal de servicio doméstico.
Igualment com els seus amos, els pijos internacionals, que es coneixen tots entre ells perquè coincideixen a les recepcions dels hotels i a les terminals corporatives o privades dels aeroports, les mainaderes també componen tota una xarxa a través de la qual s’intercanvien informació sobre les famílies a les quals serveixen per tal d’evitar les més conflictives. Encara ara comenten la desventura d’aquella companya que treballava cuidant els infants d’una família amb casa, entre d’altres, a les Bahames que va desentendre’s d’ella quan els d’immigració van detectar que entrava i sortia dels EUA sense permís de treball. Quan la mainadera va dir al funcionari, que per sort seva era d’origen cubà perquè ella no parlava ni mitja paraula d’anglès, que formava part del servei de la família que hi havia unes fileres més enllà (perquè cal remarcar que la feien embarcar sola preveient l’aldarull), el senyor de la casa, el seu amo, requerit per l’aduaner, va assegurar que “we don’t know this crazy woman at all” i la van deixar palplantada a l’aeroport de Nassau amb només 25 dòlars a la butxaca i un paquet de galetes salades Tuc que, encara sort, s’acabava de comprar en un dels bars de la terminal. El cubà, que era, com tots els cubans, un home bregat en diverses revolucions i dotat d’un afinadíssim sentit comú, va recomanar a la nanny : “Hágame caso, hermana, vuelva usted a a Madrid con su propia familia y deje de trabajar para estos hijos de puta”.
