“La meva primera parella va ser la meva primera gran lliçó de feminisme”

Estimada Marta,

Estic a punt de fer una cosa que una de les meves mestres a l'escola de periodisme va dir-me que havia d’evitar: colar-me en primera persona al text. La veritat és que no sempre he sigut gaire bona seguint les normes, i avui les trenco un cop més. El teu amic, l'Eduard Vallory, em va explicar en una terrassa del Born com us vau conèixer, com vau passar de ser parella a ser amics de per vida, i m'ha semblat que una carta –un format que sé que us és familiar– és el més apropiat per explicar aquesta història d'amor. 

Es veu que li vas cridar l'atenció de seguida, quan vau coincidir als agrupaments d’Escoltes Catalans, als 17 o 18 anys. Tu aleshores sorties amb un noi més gran i a l’Eduard li semblaves una mica fora de l’abast: ja aleshores tenies molta empenta i les idees claríssimes. Encara sort que, ja soltera, poc abans de l’estiu, vas ser tu qui li va fer el primer petó a l’Eduard. Les seves eines de seducció, explica, “eren pròximes al zero per timidesa i per no saber com començar amb algú que per a ell era potentíssim”. Gràcies, Marta, perquè l’Eduard diu que la relació amb tu va ser “la seva primera gran lliçó de feminisme”. Des d’aleshores, explica, no ha deixat de fer-se preguntes al voltant de la masculinitat, els rols de gènere o la diversitat relacional, i més endavant s’ha permès explorar amb llibertat la bisexualitat i les relacions no monògames.  

L’enamorament amb tu, diu, va ser fort i recíproc. Encara recorda que aquell primer estiu que us va tocar anar a campaments separats ell feia quasi dues hores de baixada i pujada de la muntanya per arribar a l’únic telèfon fix i parlar amb tu una estona. També us escrivíeu cartes, que encara conserveu, igual que conserveu la relació encara que ja no sigui com a parella.

L’Eduard diu que ara sou una família, que l’Ares i tu el vau fer padrí d’una de les criatures i que no s’imagina la vida sense tu, sense vosaltres. De vegades, quan et parlen amb tant d'amor d'algú, quan et diuen "aquesta història no l'havia explicada mai abans", només pots honorar-la escrivint-la amb el mateix amor amb què te l'han transmesa. Escriu Oscar Wilde a El retrat de Dorian Gray que hi ha alguna cosa tràgica en les amistats tan properes a l’amor, i escoltant el relat de l’Eduard, una es pregunta: ¿i no seria tràgic que l’amistat no fos tan propera a l’amor? Amb afecte, Selena.