Natura estimada

Una intel·ligència excepcional: el gaig de Carpaccio

Aquests ocells tenen també un gran autocontrol

Martí Domínguez
2 min
Una il·lustració del gaig

En la galeria Thyssen es conserva un quadre espectacular del pintor italià Vittore Carpaccio, titulat Retrat d’un cavaller. Representa un jove encuirassat, amb la mà empomant l’espasa i projectant un gest desafiant, sota el rètol “Malo mori quam foedari” (“Millor la mort que el deshonor”). Al darrere, s’obri un paisatge molt elegant, amb tota mena de vida salvatge: podem distingir un ermini (el jove pertanyia a aquest orde militar), un bernat pescaire, un astor reposant en un arbre, una rapinyaire empassant-se una presa, i en el cel un falcó atacant un esplugabous, i aquest regirant-se en l’aire, en una escena plena de dramatisme. I en l’arbre que ocupa l’escena central, un grup de caderneres i mallerengues fugen al davant de l’arribada d’un gaig, ocell bescantat i odiat per l’avifauna.

Carpaccio tenia una mirada aguda de naturalista, i qui no coneix aquests detalls passa per davant del quadre sense entendre gran cosa. El gaig, com altres còrvids, és un oportunista, un furtacabassos, algú de qui desconfiar: no sols es menja els ous dels nius de les mallerengues, sinó que també pot furtar el menjar, o fins i tot atacar altres ocells petits. En aquest sentit, s’embosca i imita el seu cant, i quan aquests s’acosten, confiats, es troben amb l’engany, però sovint és massa tard. El gaig és un ocell astut i garneu, d’ulls blaus, amb un bec curt i gruixut, i per això és tan temut.

En un article publicat en la prestigiosa revista Philosophical Transactions of the Royal Society B, l’investigador Alex Schnell, de la Universitat de Cambridge, demostra que els gaigs tenen una intel·ligència excepcional. Des de fa anys els cria al laboratori, i fins i tot aquests interaccionen amb ell com si foren animals domesticats. Per posar a prova l’autocontrol d’aquests ocells tan eixerits, Schnell i el seu equip varen dissenyar un experiment inspirat en la prova de la llepolia de Stanford de 1972, en la qual s’oferia als xiquets la possibilitat de triar entre una llaminadura de manera immediata, o rebre'n una altra si esperaven un temps. En lloc de llepolies, els ocells de Schnell havien de triar entre pa i formatge, disponibles immediatament, o el cuc de la farina (el seu menjar preferit), que podien veure, però al qual només podien accedir després d’un temps d’espera. Així, es va provar una gamma de temps de demora i es va observar si el gaig havia resistit a la temptació d’empassar-se de seguida el menjar. Tots els gaigs de l’experiment van aconseguir el cuc de la farina, però alguns van poder esperar molt més que uns altres. Alguns van ignorar el tros de pa i formatge i van romandre indiferents fins a cinc minuts. 

Una experiència fascinant, que demostra la pregona intel·ligència d’aquests ocells. Per tot això, la presència d’un d’ells produeix un silenci immediat al bosc. Tots els altres ocells el temen, tots són sabedors de la seua paciència per encalçar la seua víctima. Dels seus ardits infinits. Fins que es cansa i alça el vol, alliberant el seu crit habitual. Els pagesos interpreten que diu, amb el seu clam, als altres ocells: “Amaga't, amaga't, amaga't!” I tot podria ser. A més d’astuts, són uns pocavergonyes.

Escriptor i biòleg
stats