Natura estimada

L’orquídia eròtica de Marcel Proust. Fem 'cattleya'?

Potser no hi ha orquídia més prodigiosa i sensual que aquesta

3 min
Orquídea.

Hi ha un pintor que m’estime molt, que pintava orquídies i colibrís. Va viatjar tres vegades a Sud-amèrica, i hi va realitzar alguns dels seus quadres més meravellosos i subtils. Un d’ells s’exposa a la galeria Thyssen, i mostra una orquídia Cattleya, amb un preciós colibrí a la seua vora. El color rosat de la sumptuosa flor troba el seu eco en la gola del mateix color de l’ocell. Al fons, s’obri un paisatge tropical, una perspectiva d’ensomni i misteri. És un quadre que no em canse de mirar, tan bell em sembla, i que tan bé captura la dimensió infinita de la naturalesa. Aquell cosmos fèrtil i complex, excepcionalment ric i elegant. 

Potser no hi ha orquídia més prodigiosa i sensual que la Cattleya. Per això, en A la recerca del temps perdut, Odette, l’amant de Swann, llueix una bella flor d’aquesta planta els dies que està amorosament receptiva. És el llenguatge secret dels amants, el símbol que precedeix una nit passional i amorosa. La Cattleya que porta Odette, temptadorament situada a l’alçada dels seus pits, és l’antesala d’una nit plena. A allò, en el seu llenguatge d’amants, li diuen “Faire Cattleya”. I per això, quan Odette apareix sense orquídia, l’amant, neguitós, pregunta en un murmuri: “Alors pas de cattleyas ce soir?”. No, pas de cattleyas, li respon, amb un gest, amb una mirada.

El pintor d’orquídies i colibrís es deia Martin Johnson Heade. Havia llegit l’obra de Charles Darwin sobre la fecundació de les orquídies, i el paper particular que hi jugaven els colibrís. En molts dels seus quadres pinta parelles de colibrís durant el galanteig prenupcial, un cortegi aparatós a la vora d’aquestes orquídies tropicals. El mascle fa un ball en ziga-zaga, obrint la cua, estarrufant les plomes, en especial les més brillants de la gola, envoltant la femella, que se’l mira amb atenció, amb una circumspecta indiferència. No hi ha ésser viu més cautelós i exigent que la femella del colibrí. A voltes, el mascle sembla un bufanúvols i sovint quan acaba la seua exhibició esgotadora la femella vola a un altre arbre, perquè la deixen tranquil·la. És possible que també Marcel Proust haguera llegit el llibre de Darwin sobre les orquídies, com havia fet amb el de les plantes enfiladisses i amb el de les formes de les flors, i per això es decidira per la Cattleya per al llenguatge secret entre l’esnob Swann i la sublim Odette. 

Siga com siga, Martin Johnson Heade, en 1883, amb seixanta-quatre anys es va enamorar bojament de Mabel Loomis Todd, activista feminista i editora, i va viatjar per tot Massachusetts, seguint-li els passos i cortejant-la. Però aquesta va preferir un altre amant, l’elegant, i ja casat, Austin Dickinson, que tenia una germana que escrivia versos. Certament, la vida és plena de desencisos, tant en els homes com en els colibrís, i Heade, defraudat i cortrencat, es va casar amb una joveneta de vint-i-sis anys, i es va moure a Florida, on va dedicar-se a pintar magnòlies, uns quadrets delicats, de flors blanques, sensuals i pures.

El pintor va morir un pocs anys després, completament oblidat per tots. Per la seua banda, Mabel Loomis Lodd va descobrir la puresa de la poesia d’Emily Dickinson, la germana del seu amant, i a la seua mort li va publicar les obres completes, salvaguardant el legat poètic, un patrimoni fabulós que descobrim dia a dia. Arribats a aquest punt, pense què haguera passat si Heade i Lodd hagueren fet cattleya. Potser s’haguera perdut bona part de l’obra d’una les poetes més pures i genuïnes de la poesia nord-americana. En aquest sentit, Mabel Loomis Lodd va triar bé el seu amant, per al bé de l’art.

stats