Natura estimada

Criatures nimbades del bosc: els cabirols de Courbet

Animal solitari i poruc, darrerament es deixa veure més i fa mal als cultius

2 min
CABIROL

Recorde la primera vegada que vaig veure un cabirol. Acabava de caure un xàfec de primavera a Penyagolosa, i la llum era macilenta i filtrada entre els núvols, i va aparèixer amb el seu pas petit, remugant un herbei tendre vora una senda. En veure’s sorprès, em va mirar durant una estona i després va fugir, regirant-se sobre ell mateix, fent un saltironeig, i mostrant la característica taca blanca sobre la gropa. Se’m va quedar gravada aquella imatge de criatura nimbada del bosc, d’ésser espantadís i delicat, que defuig el contacte humà. “Córrer com un cabirol” és una frase feta, per tal de mostrar l’agilitat i lleugeresa d’algú. En aquest sentit, el pintor Gustave Courbet va pintar uns quadres ben bonics capturant l’esperit d’aquests éssers solitaris i porucs, situant-los en els boscs de la seua terra natal d’Ornans. Vora el riu, en una clariana, sota un doll de llum prístina i clara. Courbet s’estimava la natura, i va pintar llenços d’una enorme sensibilitat naturalística. A més a més de L’origen del món, que és un altre registre ben diferent, és clar, però també pintat del natural.

I és ben cert: el cabirol europeu fou originalment descrit com una espècie solitària, habitant dels boscs madurs. I, tanmateix, en les darreres dècades aquesta espècie ha anat creixent, i perdent bona part del seu comportament solitari, sortint del bosc i acostant-se als cultius i a les zones periurbanes. Si abans veure un cabirol resultava estrany, ara fins i tot s’endinsen en els conreus a plena llum del dia i causen grans maleses, com s’ha esdevingut aquests darrers mesos, atacant seriosament els brots de la vinya.

És allò mai no vist. La investigadora Désirée Brucks i el seu equip de Zuric han estudiat aquest canvi de comportament, demostrant que aquesta espècie té una gran flexibilitat ecològica, i és capaç d’adaptar-se a les noves condicions ecològiques. Això explicaria aquesta invasió dels cultius, conseqüència en gran part del canvi climàtic. Els hiverns suaus han ajudat a augmentar-ne molt les poblacions, produint-se molt poca mortaldat durant els mesos més freds, i, per altra banda, la sequera i la manca de pasturatge els han foragitat dels boscos, buscant nous recursos. Siguen vinyes, cultius hortícoles o camps de dacsa o de colza. I ara campen per tot arreu, com també ho fan els senglars i tantes altres criatures boscanes. El bosc s’ha quedat sense aliment i ara sols serveix de refugi per a les hores centrals del dia. I, evidentment, la responsabilitat és nostra, perquè hem destruït la seua forma de vida.

Si Ramon Llull, en Blanquerna, escrivia que “un ballester anà a caçar al bosc cervos e cabirols e altres semblants besties salvatges”, ara no seria necessari anar tan lluny. I de la mateixa manera, Courbet ara no hauria d’endinsar-se per les espessors dels boscs d’Ornans per a poder capturar una d’aquelles escenes de cabirols arredossats en un clar, en un silenci tornassolat. I així, aquell ésser tímid i fugisser, que quan el descobríem ens produïa un petit cobriment de cor, i que habitava al nostre esperit com una idea seràfica i candorosa, s’ha tornat ara un ésser bescantat, perfectament vulgar, odiat per molts pagesos. Trencant per sempre l’encant del somni. 

stats