“Pensava que l’amor havia de ser difícil i havia de fer mal”

Si l’artista Coco Dávez hagués de pintar l’amor, faria servir dos colors: el vermell i el groc. “El vermell per la passió, però també per la voluntat de mantenir-te atenta: moltes vegades l’amor s’acaba per pensar que mai s’acabarà i per donar coses per fet. I no, cal cuidar-lo com si fos un ésser viu. I el groc perquè és un lloc molt lluminós i l’ésser humà necessita sentir-se estimat i en calma. El groc també és un color obert a la curiositat i al joc”.

Groc i vermell representen l’amor en la ment de l’artista madrilenya, que confessa que el seu concepte de l’amor ha canviat amb el temps. “La majoria de relacions que he tingut han sigut tortuoses, i les buscava així perquè en tenia un concepte equivocat. Pensava que l’amor havia de ser difícil i havia de fer mal, buscava amors impossibles perquè pensava que l’amor era això”, diu.

Quan va conèixer el Nolo, fa deu anys, no hi havia cap expectativa de seducció, i això va fer que l’artista s’hi apropés d’una altra manera. “El seguia a Instagram als inicis de l’aplicació, quan només seguíem a 100 persones o menys, i ens havíem anat trobant en algun esdeveniment a Madrid. L’admirava per la seva feina, però mai vaig tenir cap intenció de lligar-hi”, explica Coco Dávez. 

Al final, va ser el cafè el que els va unir. “Ell té una marca de cafè i, casualitats de la vida, tenia una de les seves cafeteries al costat del meu estudi i una altra al costat de casa”. D’anar trobant-nos es va anar creant una amistat. “Al principi, era senzillament una persona a qui m’alegrava de veure”, diu l’artista, i no va ser fins al 2019 que van decidir veure’s fora de les cafeteries. “Em va proposar anar a veure O que arde, d’Oliver Laxe, perquè la meva família materna és gallega. No havia de ser una cita romàntica, però des d’aquell dia ja no ens hem separat”. 

Al principi, la relació li va generar dubtes. “No hi havia grans problemes ni pics amunt i avall: això voldria dir que era amor?”, es preguntava l’artista. “Em va costar veure que hi havia formes d’amor més sanes que les que jo havia viscut”. Fins i tot van fer teràpia de parella: “Al principi ens feia vergonya explicar-ho perquè semblava un fracàs, però era tot el contrari. Va ser un viatge a la vida de l’altre i va ser molt bonic, el millor que hem fet com a parella”. I, així, dia a dia, Coco Dávez segueix pintant l’amor de vermell i groc.