Ara Estiu 27/07/2021

Teatrins i figurins divins

El Museu de les Arts Escèniques de l’Institut del Teatre acull una extraordinària -i molt poc coneguda- col·lecció d’esbossos escenogràfics, figurins i teatrins, cartells, programes de mà, fotografies, etc.

3 min
Teatrins i figurins divins

BarcelonaEl Museu de les Arts Escèniques té molt material dels preparatius dels espectacles: esbossos escenogràfics, figurins (dibuixets de vestits que són l’esbós del vestit real de l’actor) i teatrins (maquetes dels decorats de l’obra, que acostumen a tenir uns quants rompiments: telons retallats que deixen veure allò que hi ha al fons, proporcionant una sensació de profunditat). Potser perquè hi ha tants elements sobre la preparació dels espectacles em crida més l’atenció un objecte d’una obra: la disfressa original de l’arlequí de l’espectacle Antaviana, de Dagoll Dagom, basat en contes de Pere Calders. És una de les primeres obres de teatre a les quals vaig assistir d’infant i em va fascinar, sobretot per la confluència de fantasia i quotidianitat.

L’arlequí d’Antaviana forma part del fons del museu que és a la vista. La major part de peces es troben a la reserva, visitable per a grups i a demanda, o en jornades de portes obertes, com ara la Nit dels Museus i el Dia de la Muntanya.

La primera sensació quan es baixa a la reserva, al soterrani, és que tot està ben guardat -i atapeït: aquest museu necessita urgentment una nova seu-: els vestits que va dur la soprano Montserrat Caballé en algunes òperes es troben en sengles armaris (no pas luxosos, són fets de cartró), i els teatrins estan guardats també en capses de cartró de diferents mides, en funció de la dimensió de cada teatrí. S’obren per la part frontal i així és fàcil veure’l sense moure la capsa.

Carme Carreño, la conservadora del museu, obre amb extrema delicadesa, amb els seus guants blancs (tota ella va de blanc, amb la bata habitual als tallers de restauració), un teatrí de l’escenògraf Andreu Vallvé per a l’obra El último bravo. Veig que no està acabat. “El devien reclamar a casa!”, bromejo. Andreu Vallvé, que va tenir deu criatures, va morir prematurament. Però la seva creativitat desbordant va deixar petjada en la seva prole.

Tot seguit, Clara Beltran, gran coneixedora de l’obra de l’escenògraf Oleguer Junyent (n’ha fet la tesi), em mostra el teatrí fet per Junyent d’un dels quadres de la “rondalla lírica” La Santa Espina, amb libreto d’Àngel Guimerà, que es va representar al Teatre Principal el 1907. Al teatrí hi ha dibuixada una escalinata que recorda la que du al Palau Nacional de Montjuïc, a quatre passes d’on som. “La complexitat dels decorats va fer que el dia de l’estrena, quan ja s’havien venut les entrades, es decidís ajornar la representació dos dies”, explica Beltran. No va ser l’únic contratemps de l’obra. “La música l’havia de fer Amadeu Vives, però no va complir l’encàrrec”.

“¿Se’n fan, ara, de teatrins?”, pregunto a Anna Valls, directora del museu (avui tinc tres guies!). “A les classes d’escenografia es fan maquetes, però a nivell professional no sempre se’n fan; el disseny per ordinador substitueix cada cop més les maquetes”, diu l’Anna, mentre em mostra uns bonics caps de ventríloc fets de paper maixé.

“Vine a veure figurins!”, proposa la Carme. I me’n mostra uns de magnífics -divins!- fets per la prestigiosa figurinista María Araujo, que va morir de covid-19. Són figurins per a l’actriu Anna Lizaran, per al paper que va fer a l’obra Escenes d’una execució, que es va representar al Teatre Nacional de Catalunya. A cada dibuix, María Araujo hi va posar un trosset del teixit amb què proposava que es fes el vestit per a la Lizaran. Penso que si es comercialitzessin aquests vestits tan elegants és molt probable que tinguessin èxit.

El museu també és visitable online. A la pàgina web hi ha un apartat que diu “Te’n recordes? Ajuda’ns a documentar les arts escèniques”. Tothom qui tingui informació d’alguna de les milers de peces fotografiades que hi ha pot aportar-la. Voleu entrar-hi? Doncs aneu a colleccions.cdmae.cat.

stats