'Vuit hores dramàtiques': l'editorial d'Antoni Bassas

El pas de Jordi Pujol, Marta Ferrusola i Jordi Pujol Ferrusola per la comissió del Parlament ens sembla que va ser senzillament lamentable.

Lamentable perquè l’expresident va intentar desacreditar la sessió amb el “diuen, diuen, diuen…”, com si no hagués hagut d’anar a declarar per un presumpte cas de frau fiscal i blanqueig de capitals.

Lamentable perquè lamentables van ser algunes de les frases i el to emprat per Marta Ferrusola: “No tenim ni cinc, els meus fills van amb una mà al davant i una altra al darrere”, com si ella i sis dels seus set fills no haguessin pagat a Hisenda el juliol passat una declaració complementària d’un milió set-cents mil euros.

Lamentable que el fill gran de tots dos, encausat per delicte fiscal i blanqueig de diners, decidís estendre’s en quatre hores d’explicacions en molts casos inútils per a la veritat que van acabar aportant més al retrat psicològic del personatge que a l’esclariment dels fets.

Jordi Pujol va fer ahir el que sempre ha fet: donar ell el titular de la notícia. Aquesta ha estat la seva gran habilitat comunicativa de tota la vida: posar ell el marc mental en què li convé que la societat enquadri els fets, revestir-se de dignitat i rebaixar la posició del contrari. Amb el “diuen, diuen, diuen” va intentar sembrar la confusió, presentar-se com a víctima de rumors, treure credibilitat a l’acte que s’estava celebrant al Parlament. I alguns diputats van picar, repetint divertits el “diuen, diuen, diuen…”.

Certament, algunes preguntes dels diputats, més pròpies d’una entrevista periodística o d’una sessió al psicòleg, no van estar a l’altura. Alguns no s’ho havien preparat gaire. Al Parlament, com a expressió de la vida política catalana, s’hi nota, no tan sols que no sempre hi van els millors, sinó el pitjor de la nostra història, la falta de cultura democràtica i, sobretot, que no tenim sentit d’estat, del paper que toca representar a cada actor institucional. La història explica el present, i una història dissortada produeix un present poc autoexigent. Però això no autoritza Pujol a jugar al descrèdit, com va fer ahir.

A Marta Ferrusola li escau, especialment, el titular del nostre editorial: els Pujol perden el sentit de la realitat. “Lluny de semblar una família sobre la qual pesen greus acusacions, començant per la de frau fiscal, segueixen actuant com si poguessin donar algun tipus de lliçó”. Sentir-li dir que “Catalunya no s’ho mereix…” ens torna als temps de la confusió entre país i família. ‘Pujol-Catalunya’ havia pogut tenir algun sentit en la resistència antifranquista, però avui és obvi que el que no es mereix Catalunya és la decepció que han produït aquells que en van rebre la confiança, i el mal que fa al país quan el país més necessita la força de tothom.

El pas de Jordi Pujol Ferrusola conté elements propis. Va ser el seu gran debut a l’escena pública. Ja té 56 anys, però molts li vàrem sentir ahir la veu per primera vegada. Va resultar ajustat a la descripció que en teníem: un mascle alfa, com va dir ahir Enric Vila al 3/24, un personatge magnètic, capaç de fer pujar l’audiència d’un canal de televisió assegut en una cadira durant quatre hores, admetent el dèficit de relació amb el seu pare, exhibint la seva col·lecció de Ferraris i Porsches, els seus contactes, seu domini professional en el camp d’allò que en va dir de la “dinamització econòmica”, contraatacant amb el CD de la conversa d’Alícia Sánchez-Camacho a La Camarga, intentant, com el pare, imposar els marcs mentals en què havíem d’entendre el seu rol en aquesta tragèdia familiar, el d’algú que ha fet diners en solitari perquè és espavilat –més que tu, què passa, seria el resum– i no perquè sigui el fill del president. I presumint de ser amic íntim d’Artur Mas, perfectament conscient Jordi Pujol Ferrusola que aquest és un comentari políticament tòxic, que perseguirà el president Mas per mal i per sempre, perquè tornarà sobre l’espècie que Mas va ser designat hereu amb el vistiplau de la família Pujol.

Els recomano que llegeixin Francesc Canosa, avui, que en un parell de columnes memorables comença recordant que el 10 de setembre del 1983, dia de la inauguració de TV3, després del missatge de Pujol, es va emetre un episodi de ‘Dallas’. Ben bé com ahir, 31 anys després.

La pena que produeixen les vuit de hores en què els Pujol van comparèixer al Parlament, el fet que ahir els Pujol toquessin fons, no impedeix afirmar que l’obra de govern de Jordi Pujol, la seva capacitat de tornar al país un sentit de pertinença i autoestima no podrà ser esborrada. Pujol ha tacat el seu llegat, però el llegat existeix, encara que ell ja sembla que no li importi gaire.

Segurament, no hauríem sabut res de la fortuna oculta dels Pujol si no fos que l’estat espanyol està fent servir els instruments d’estat que paguem entre tots per acabar amb el procés per la independència que ni sap negociar ni sap derrotar a les urnes.

Per això, fem net. Sí, de comportaments que ens avergonyeixen, però no ens avergonyim de tenir un projecte col·lectiu de dignitat ni acceptem lliçons de superioritat moral d’un estat que usa la guerra bruta contra el legítim interès dels catalans de buscar un futur millor per a ells i per als seus fills.