ELS DIES RABIOSOS DE L’ÒSCAR IDEESNOIRES

CAPÍTOL 23

Al final arriben l’home de guix i la dona planta

L’Òscar Ideesnoires va anar a agafar l’intèrfon, i pel passadís va pensar que si ara el tocava hauria de rentar-se les mans abans de tornar a la taula. Cada petit gest, cada moviment del seu cos, el projectava, fins i tot abans de fer-lo o, pitjor encara, amb efectes retroactius, cap al fons d’un bucle, d’un munt d’idees contradictòries que el deixaven confús i amb un estrany sentiment de culpa. “¿Heu llegit un conte de l’Edgar Allan Poe que es diu Un descens al Maelström?”, li va sentir dir al senyor Bonastre amb aquella veu seva carregada d’afany i ingenuïtat. “Allí és on vaig aprendre la paraula vòrtex -continuà el vell veí-. De llavors ençà, mai no he deixat de dir-la. I sabeu què? Que tot allò que no és sutra és vòrtex”. La Lleona es va quedar parada amb aquesta frase i li va demanar si no li importaria explicar-se més. “I tant, benvolguda veïna. L’únic que no es pot contar és el que hi ha a l’ull de l’huracà o, a l’inrevés, quan s’està a l’ull de l’huracà no hi ha manera de contar res”. Ara va ser la veu tímida de l’home sense cap la que va identificar l’Òscar des del passadís. “I què hi tenen a veure els sutres i els vòrtexs amb tot això?” ¿Potser va tossir el senyor Bonastre abans de contestar? No, no va ser això, només es tractava d’un lleu escurar-se el coll, va comprendre l’Òscar, i va sospirar alleujat. “Per a mi, tot relat és un sutra, benvolgut Roger. D’alguna manera m’havia de sortir la vis budista. Jo també tinc panxa”. La Lleona va intervenir altre cop: “Ai, senyor Bonastre, d’ençà que van inventar el Kama Sutra tot ha estat postureig”.

Abans que l’Òscar tingués temps de respondre a l’intèrfon, van trucar suaument a la porta del pis. Era un toc-toc fet amb els artells. En obrir, es va trobar davant els nassos un home jove tot blanc, com de guix, i una dona vella vestida tota de verd i amb els cabells també verds. La cara i les mans, però, no les tenia verdes sinó com tothom. ¿Devien ser contagiosos aquests dos desconeguts? El cas és que van entrar sense que l’Òscar tingués temps de dir res i, com si coneguessin la casa de tota la vida, es van dirigir directament a veure el veí sense cap. “Ei, Roger, que ens has cridat?”, va dir l’home de guix, i la dona planta va treure una mandolina de sota del seu gipó verd, i a dues veus van cantar una de les cançons tradicionals més maques i tristes que hi ha, una que li prega a algú que s’emporti el fred hivern ben lluny, i tots es van sentir com rodamons enmig de la nit.