ELS DIES RABIOSOS DE L’ÒSCAR IDEESNOIRES

CAPÍTOL 25

La dona planta relata la seva història

Però sí que la dona planta li va fer una abraçada a l’home de guix sense cap mena de por, i a continuació es disposà a pronunciar un parlament. De sobte, l’Òscar Ideesnoires va anar a la cuina. Portava en tornar una capsa de mantegades El Patriarca que li havien quedat de Nadal i també una ampolla de Peppermint Marie Brizard. “És tot el que tinc ara a casa -va dir arronsant les espatlles-, però per fer una mica de pica-pica anirà bé, no trobeu?” La Lleona va dubtar entre agafar una mantegada d’ametlla o una altra de canyella. Al final, es va decidir per la de coco. Les terceres vies sempre són més un consol que una decisió. Quantes mantegades es poden menjar per consol? Això depèn de com de llarga sigui la nit. L’home sense cap era més de neules, però, com que tot i que no tenia cap sí que tenia seny, no va gosar demanar-n’hi a l’amfitrió. Amb una neula sembla que es menja i es fuma a la vegada, i en veritat ni es menja ni es fuma, com sempre passa amb les quartes vies.

“Jo no soc pas una excepció -l’àvia de verd va començar a parlar amb els ulls lluents d’intel·ligència i de comprensió, i acceptació, de les ingratituds del món-, ja que, com també tota la gent en el meu estat, a mi em va convertir en dona planta el famós Decret de Nova Planta. El cas és que, com que tota la meva vida he hagut d’entomar la condició de dona planta, la major part del temps me l’he passat recorrent cap amunt i cap avall les plantes de tots els centres comercials. Tinc dèria per les escales mecàniques. Quin remei, quan no funciona l’ascensor social una s’ha de conformar amb les escales mecàniques encara que siguin les d’El Corte Inglés, per posar un organisme internacional. El que més m’agrada és el de plaça Catalunya perquè hi ha estat tota la vida. Els costums no són com unes calces, que s’han de mudar cada dia. Traieu El Corte Inglés de la plaça Catalunya i ja no és plaça ni Catalunya. Abans, encara hi havia els coloms que li feien la competència, però avui la gent els ha agafat mania. La gent ara li té fòbia a tot allò que és viu i no té calés. Prefereixen veure Netflix a veure un pobre. Per això m’he fet tan amiga de l’home de guix. Perquè és tan de veritat que ningú no se’l creu. Apa, agafeu més mantegades que aquí tancats fins i tot ens menjarem el raïm de Cap d’Any”. I en sentir aquestes darreres paraules, el senyor Bonastre en va arreplegar un bon grapat d’ametlla, canyella i coco, i se’ls va ficar a la butxaca.