La bellesa brutal de l'alta costura vista a París

Les cases de moda han portat el seu virtuosisme a l'extrem aquesta setmana a la capital francesa

La setmana de l’alta costura de París representa la versió més elevada del món de la moda, tant pels dissenys com per les desfilades amb què es presenten. Si habitualment en el nostre dia a dia la moda consisteix en sobreviure a les propostes que alguna marca de fast fashion ha creat basant-se en looks captats als guetos o en apropiacions culturals low cost de peces ancestrals de pobles d’arreu del món, amb l’ haute couture tot canvia. És una setmana per oblidar els nostres mals i gaudir d’inspiracions treballades, de virtuosisme amb l’agulla, de dramatisme en les creacions, de perfecte minimalisme, de luxe 360º i, sobretot, de pensar que hi ha un món on totes aquestes creacions tenen cabuda.

Enguany l’afluència de firmes cèlebres ha sigut molt notable. Les millors cases de moda hi han estat presents, al costat de firmes petites que són capaces de crear valuosíssims dissenys encara que no tinguin diners per executar un pla de màrqueting que les faci conegudes arreu del planeta. Entre aquestes segones destaquen noms com el de les catalanes Yolancris, que van presentar a l’ambaixada d’Espanya una col·lecció per a l’hivern que ve molt romàntica però amb un toc gòtic, i on blancs i negres van tenir gran rellevància. Todas las primaveras de un invierno, el nom de la seva col·lecció, tenia les narracions d’Edgar Allan Poe i les il·lustracions de Harry Clarke i Aubrey Beardsley com a punt de partida.

La dissenyadora holandesa-vietnamita Xuan, en canvi, va presentar una col·lecció colorista, amb el chic com a límit de la seva efervescència i els genolls com a límit de les seves faldilles. Però una de les més innovadores va ser Iris van Herpen, una jove holandesa que va portar a la passarel·la el que molts han batejat ja com l’alta costura tecnològica. Incloïa vestits amb parts que tenien moviment autònom donava continuïtat a les peces impreses en 3D, tallades amb làser i definides per algorismes d’anteriors ocasions. Entre el grup dels petits, va seguir els seus propis camins Antonio Grimaldi amb la seva aproximació sexi al glamur clàssic hollywoodià i Maurizio Galante fent referències directes a la natura i les diverses cultures mexicanes.

El libanès Georges Hobeika va triomfar a la passarel·la amb creacions monumentals, tant de festa com de núvia. Els seus enormes dissenys han estat lluïts últimament per figures com Priyanka Chopra a Canes. En la línia de la monumentalitat, va destacar –i molt– Guo Pei, autora del recordat vestit groc de Rihanna a la gala del Met. La dissenyadora va presentar propostes en què destaca l’artesania i una creativitat sense prejudicis, que es demostra en els seus vestits de reina medieval al costat d’altres amb cares de micos brodats.

En la primera divisió, en aquesta edició hi havia molta expectació en diverses firmes. Mentre que Stéphane Rolland va seguir amb la geometria com a punt de partida per construir la seva elegància, Schiaparelli va presentar els primers dissenys del texà Daniel Roseberry al capdavant de la firma, que no va decebre amb una col·lecció farcida de looks de dues peces i amb vestits amb unes arquitectures admirables.

Givenchy va signar una de les millors col·leccions de la setmana de la mà de l’anglesa Clare Waight, admirada obertament per icones d’estil com Meghan Markle. La seva col·lecció va necessitar només el negre, el blanc i el rosa per enlluernar. Amb peces fàcils de vestir però al mateix temps impressionants, es va coronar amb el vestit de plomes que va lluir la model Kaia Gerber. No es va quedar enrere Giambattista Valli, que sense renunciar als seus icònics volums de tul va aconseguir enamorar els especialistes només col·locant la col·lecció sobre maniquins.

Maria Grazia Chiuri va crear per a Dior una col·lecció completament negra amb alguna excepció que, segons ella, volia reivindicar la silueta de la dona. La seva proposta d’enguany no ha estat intensament aplaudida. L’altra gran de la indústria, Chanel, desfilava per primer cop a l’alta costura sense la Karl Lagerfeld al timó. El debut de Virginie Viard va deixar clar que no trairia el llegat de l’alemany, però també apuntava que no practicarà un acrític seguidisme estètic. Sembla que el tweed continuarà present mentre el minimalisme s’implanta.

Giorgio Armani Privé  va suposar un punt de distensió amb una col·lecció fresca i lleugera que semblava pensada per a mil·lennials. Els tons pastel i el negre van ser el fil conductor. Jean-Paul Gaultier va estar a l’extrem oposat. Amb els milions de referències que té sempre en ment, el francès va confegir una línia d’alta costura explosiva amb animal print, espatlles XL, transparències impossibles, plomes multicolors i estampats d’inspiració disco.

Tant Elie Saab com Zuhair Murad van insistir en les seves fílies: la pedreria i els lluentons mesclats amb transparències. Una vegada més, la gran factura i el bon gust van ser la tònica en les seves barroques peces. Si els elements del luxe evident eren el seu estendard, els holandesos Viktor & Rolf es decantaven per fer alta costura partint d’una tècnica humil com és el patchwork. Les creacions d’aquest duo converteixen el cobrellit de l’àvia en una joia per anar a qualsevol gala.

Valentino, de la mà de l’italià Pierpaolo Piccioli, va presentar una de les col·leccions més llargues i més aplaudides de la setmana a París. Les espectaculars capes amb brodats indiscutibles i plomes a dojo i les peces de cap a peus amb grans pintures són el més couture de la col·lecció. També les peces que va signar inspirades en la moda dels anys seixanta. Les seves creacions van ser presentades per models andrògines de diverses ètnies, unes novetats que el fundador de la mítica firma romana, Valentino Garavani, va observar des del front row.