Susanna Barreda: “Amb la meva amiga Sònia parlo de les coses que més m’angoixen”

BarcelonaCada cap de setmana, la Susanna Barreda es posa les vambes i surt a caminar per Barcelona amb la seva amiga Sònia Hernàndez. Caminen uns deu quilòmetres i, mentre pugen al castell de Montjuïc o als búnquers del Carmel, parlen de tot. “Aquestes caminades, moure el cos i alhora estar amb una persona de confiança, m’han ajudat a suportar el fet que el Jordi sigui a la presó”, assegura Barreda.

Ella i la Sònia es van conèixer a la universitat, on estudiaven psicologia i art, respectivament. “Ens saltàvem algunes classes per culpa de cafès que s’allargaven, però no érem especialment campaneres. Sí que recordo que teníem molta energia. Jo em llevava a les 5 per fer de cangur i després encara tenia temps d’anar a la universitat i sortir de festa”, diu.

Juntes van fer el primer viatge fora de casa, a Sicília. “Hi anàvem cinc noies, i en aquella època no era gaire usual. Recordo que un guàrdia civil ens va aturar i ens va preguntar on teníem les parelles. Es va escandalitzar quan li vam contestar que érem només nosaltres!”

La tradició de fer caminades juntes va arribar uns anys després. “El nostre grup d’amigues va començar a fer maratons, però la Sònia i jo no podíem seguir-les, així que vam decidir començar a caminar”, explica. Aleshores encara no sabien que aquests deu quilòmetres acabarien sent tan terapèutics, esclar. “Xerrem de tot, del que ens passa, del que ens preocupa, dels nens... El Jordi és una tema recurrent. I, malgrat que en parlo amb tothom, perquè en qualsevol conversa la gent et pregunta, amb la Sònia és amb qui trec les coses que més m’angoixen”.

Barreda recorda especialment un dia que el Jordi Sànchez li va trucar de la presó al “telèfon negre”. “És el mòbil que em vaig comprar quan des dels serveis penitenciaris em van demanar una línia nova per parlar amb el Jordi -aclareix-. Em trucava per avisar-me que havia vist com mataven un home davant seu, i que probablement sortiria a tot arreu, però que no m’espantés perquè ell estava bé”. Aleshores, la trucada es va tallar. “Ja no podia parlar-hi més, i estava nerviosíssima, esclar. Així que vaig trucar a la Sònia i vam caminar fins a Sarrià”. Per a ella l’amistat és això: encara que la vida sigui molt difícil, “els amics te la fan més fàcil”.

Si hi ha alguna cosa positiva a treure de tot aquest procés, diu, és que les amistats ara són “més intenses”. Amb les famílies dels altres presos polítics, per exemple, han format “una altra família”. “Entre nosaltres compartim una cosa diferent. Després d’una manifestació, la gent torna a casa seva i pot reprendre la seva vida normal. Nosaltres no”.