“Feia anys que tenia aquest estiu marcat al calendari”

BarcelonaDes del 2021, quan la compositora Helena Cánovas Parés va guanyar el Premi Europeu Carmen Mateu a Joves Artistes d'Òpera i Dansa, ja sabia què passaria l’agost del 2024. “Feia anys que tenia aquest estiu marcat al calendari”, explica. La culminació de molts mesos de feina va arribar el 8 d’agost al Festival Castell de Perelada, amb l’estrena de la seva òpera Don Juan no existe, que reinterpreta el mite de Don Joan i ret homenatge a les dones artistes que han estat silenciades.

Un estiu diferent, molt esperat i especial, que en certa manera suposava tornar a casa: era el seu primer encàrrec professional a Espanya. Va començar l’estiu a Alemanya, on viu des que va estudiar el màster de composició i va començar a rebre encàrrecs. Des de principis de juliol va estar-se cinc setmanes entre Barcelona i Peralada per muntar l’espectacle. Tot un aprenentatge, dies intensos d’assajos en què amb prou feines va parar, però amb sensació de vacances. Reconeix que el fet de treballar a Barcelona, amb amics, estant en un lloc tan bonic com Peralada, ho feia més especial: “tot era màgic”.

Volia que Don Juan no existe fos fruit d’una creació col·lectiva. A partir del moment que va trobar el llibretista, Alberto Iglesias, van fer créixer la seva idea original. Després va arribar la directora d’escena, Bárbara Lluch, i mesos més tard s’hi van sumar els músics, la pianista, l’escenògrafa i la dissenyadora de vestuari. Quan es va instal·lar a Peralada, el 31 de juliol, van aparèixer llums i microfonia. Va ser un procés intens, compartint un projecte molt personal que a mesura que avançava l’estiu s’obria a més persones, fins al dia de l’estrena: “És curiós, perquè dones molt de tu a l’hora de compondre i et sents vulnerable davant del públic desconegut. Alhora, és quan tot té més sentit: componc perquè allò ho escolti algú”. 

El dia de l’estrena estava que no s’ho creia, nerviosa, emocionada i trista. S’acabava un projecte que significava molt per a ella. No va tenir gaire temps per celebrar-ho. Al cap d’un parell de dies va tornar a Alemanya: tenia feina, estava a punt d’arrencar l’AvantGarten Liedberg, el festival de música contemporània en diversos espais públics d’un poble de 300 habitants que dirigeix. Explica que estava molt cansada i li va anar bé tornar a casa i a la feina: “Malgrat que estrenar la teva òpera en un festival tan important és fantàstic, no és el meu dia a dia. En vaig gaudir, però no volia quedar-me en aquell deliri”. Finalment, al setembre, va poder fer una setmana de vacances molt merescudes.