“Era fonamental tirar-te a la sorra i fer la croqueta quan intuïes que et cridarien per dinar”

Barcelona“Els seixanta són els estius de la meva vida”, respon sense dubtar la Núria Sebastián, neurocientífica, catedràtica de psicologia de la Universitat Pompeu Fabra i Premi Nacional de recerca 2024. Per ella allò eren vacances de veritat, quan des dels volts de Sant Joan i fins a principis d’octubre que tornaven a l’escola, coincidint amb l’aniversari del caudillo, s’instal·lava amb la mare, les tietes i els cosins a la casa que tenien els avis a Calafell, al barri de l’Espineta. Eren unes cases baixes a primera línia de mar, sense carretera al davant i on tota la canalla es passava el dia jugant. 

Té un munt d’anècdotes dels dies que passava en remull a l’aigua, congelada de fred i amb els dits arrugats, aterrida per si es punxava amb els peixos aranya que hi havia, capbussant-se per agafar tellines i menjar-se-les, meravellada amb les marietes daurades que trobava a la sorra o fent veure que no sentia la mare: “Era fonamental tirar-te a la sorra i fer la croqueta quan intuïes que et cridarien per dinar. Així t’estaves una estona més amb els amics perquè després t’havies d’esbandir”.

El més especial de tots aquests records és el del dia que excepcionalment els van deixar anar a dormir tard. “La resta de nits hi havia discussions que s’acabaven de pressa amb un «a dormir per què jo ho dic!» i a dormir d’hora, quin remei”, explica. Però aquell dia, que fins i tot els van deixar jugar de nit a la platja, havien d’estar desperts perquè estava a punt de passar una cosa transcendental. Els avis de la Núria eren dels pocs que tenien televisió, i com es podia veure des del finestral que donava a la platja, hi havia bastants adults mirant-se-la des de fora. Ella va sortir disparada quan el pare, que era l’autoritat màxima, li va dir que hi anés: “Em va dir «aquest és un moment molt important, estem allà, a la lluna». I jo pensava que era impossible, mirava la lluna i no els veia”. 

La Núria tenia un seguit de prohibicions, que de tant en tant se saltava, com passar en bici per davant la casa dels Barral, que tenien un cadell de lleó; jugar amb els nens de gènere masculí perquè es tiraven pedres, encara que ella estava a primera línia per rebre i tirar pedrades, i quan li van posar els ferros també tenia prohibidíssim agafar una bici que no fos la seva per evitar qualsevol accident, però “un dia vaig passar totes les línies vermelles anant amb la bici de la Sílvia. Vaig sortir volant i vaig aterrar amb les dents”, recorda. També feia coses suposadament més femenines com vendre-li a l’àvia sorra molla o eixuta, i petxines de totes mides, a canvi de pedretes.