“És increïble el que aprens quan surts de la teva bombolla”

BarcelonaA l’Helena Torras, consellera independent i inversora tecnològica, li agrada l’estiu. El juny sol ser intens, però a partir de Sant Joan i amb el canvi d’estació tot agafa un altre aire, s’acaben les classes, tothom es relaxa, i arriba juliol que, per ella, és un mes d’amistats, fer sopars d’estiu, acomiadar-se i sortir a la terrassa. A l’agost l’eix és la família, encara que combinen plans diferents: “L’estiu no només l’associo a les vacances; al llarg dels mesos em permet tenir moments relaxats a tots els nivells i és quan faig una revisió de com ha anat el curs i el que vull pel següent, especialment aquest any que en faig cinquanta”.

Encara que els patrons estiuencs siguin similars, mai són iguals, i recorda especialment un de fa una pila d’anys, quan era adolescent. A l’Helena no la deixaven sortir gaire fora de casa. Els pares la sobreprotegien tant que ni tan sols havia anat a les excursions de l’escola i l’institut, però aquesta tendència va canviar radicalment l’estiu dels seus quinze anys. Llavors els va convèncer perquè la deixessin anar a unes colònies ben especials: “Vaig marxar a l’estranger a aprendre idiomes”, explica emocionada.

La proposta inicial era que estigués una setmana a un internat, estudiant anglès als matins i francès a les tardes, però un cop va estar-hi va trucar per suplicar-los que la hi deixessin estar una setmana més, i van cedir. Quinze dies intensíssims que van donar per a molt: “Dormia perquè no hi havia més remei; si no, amb les ganes que tenia de conèixer gent, hauria aprofitat totes les hores”, admet. 

Se sentia afortunada de conviure amb joves de tot el món i del munt de coses que va aprendre. Per descomptat, els idiomes, però el més important d’aquesta aventura va ser el respecte cap a altres cultures, adonar-se que es poden mantenir relacions d’amistat a distància, que l’idioma no és una barrera per connectar amb algú, i sobretot, que podia desenvolupar-se sola sense la necessitat d’un paraigua ni ningú que la sostingués. Aquell viatge no va suposar un punt d’inflexió sobre la predisposició familiar envers les sortides, però el valora com un regal que va obrir-li la ment: “És increïble el que aprens quan surts de la teva bombolla”.

Aquestes ganes de marxar i explorar és una pauta que s’ha repetit al llarg de la seva vida, atrevir-se a anar sola i evitar expressament fer-ho acompanyada, conscient que amb aquesta opció té més llibertat per coneixe's a si mateixa i a la resta. “Des de llavors he evolucionat molt, han passat 35 anys, però va ser la primera oportunitat que vaig tenir per saber qui soc”, diu satisfeta.