“Com més al nord, més a prop del paradís”

BarcelonaEl viatge per Itàlia i Àustria que va fer l'any 88 el filòsof Joan-Carles Mèlich va ser important per a ell. Portava dos estius a Barcelona, tancat a una habitació amb llum artificial, escrivint la tesi sobre Karl Jaspers, que acabava d’entregar. Justament el seu últim llibre, El escenario de la existencia, segueix una de les idees centrals de la seva tesi, que no hi ha ésser humà fora de situacions i relacions.

Va ser un viatge en cotxe amb uns oncles. La idea inicial era anar al sud de França, a la Costa Blava, per després fer Pisa i Florència, visitar la Galeria dels Uffizi, El naixement de Venus de Botticelli i el David de Michelangelo, que estava desitjant veure. “L’estiu a Itàlia és horrorós, amb la calor i els mosquits. Per si no n'havíem tingut prou, se’ns va acudir anar de Pisa fins a Venècia”, explica, i admet que va ser una idea pèssima. Van arribar al matí, un italià els va enredar, es van gastar més diners dels que volien, a la Plaça Sant Marc van estar matant mosquits gegants, i després de dinar ja en tenien prou. A partir d’aquí, quan decideixen anar cap al nord, comença un altre viatge completament diferent: “Al nord d’Itàlia ja es parlava alemany, un idioma que em tranquil·litzava perquè l’havia estudiat. I com més al nord, més a prop del paradís”. Té molt presents Trento, Bregenz o el llac de Constança, que sembla un mar, de tan gran que veus l’horitzó, fent frontera amb Suïssa, Àustria i Alemanya, i on una barqueta et portava a l'illa de les flors, una mena de jardí immens que hi havia al mig del llac. El canvi de paisatge amb els boscos i el llac ho va millorar tot: “Respirar l’aire de la Selva Negra va ser meravellós”. 

Té molt bon record de la poca pressa del viatge, parant i veient el que els atreia. Reivindica el viatge, i assegura que cada vegada més es confon amb el desplaçament. Assegura que la gent tendeix a anar de pressa a una mena de no-llocs: “Tot arreu és igual, no podries saber si estàs a Barcelona, París, Tòquio o Nova York”. Segurament per això, el seu mitjà de transport preferit és el tren, que li permet estar relaxat veient com canvia el paisatge, i la seva il·lusió és ser viatger de l’Orient Express o del transsiberià. El que més detesta és el vaixell, no tant per la velocitat com pel mareig i les basques: “El pitjor estiu és el que vaig anar a Eivissa, estava vomitant que encara no havíem sortit del port”.

Els últims estius ha fet trajectes curts, es desplaça fins a Vilanova i la Geltrú, on cada matí fa una mena de ritual: “Vaig a la platja a veure la sortida del sol i llegeixo mitja hora amb els peus a l’aigua”. Fa un parell d’anys va ser la Ilíada i el passat, l’Odissea. Ja ha decidit que la lectura d’aquest estiu serà La Divina Comèdia, de Dante.