“Érem una mica com la família Von Trapp de 'Somriures i Llàgrimes'”

BarcelonaEntre quatre parets, Animals arquitectes, Escala Humana... La Núria Moliner ens ha dut l'arquitectura a la tele amb una perspectiva pròxima i quotidiana. Però ella no havia previst dedicar-se a la comunicació, que era una habilitat més esperable de la seva germana, l'actriu Anna Moliner, que va estudiar comunicació audiovisual. "Em fa il·lusió perquè d'alguna manera estava vaticinat que m'hi acabaria dedicant, tot i que estudiés arquitectura", diu referint-se a la fotografia d'infantesa que comparteix amb l'ARA. Ara fins i tot té una productora, en la qual posa molta dedicació juntament amb l'equip, amb la intenció de crear produccions "realment boniques i interessants".

Per què de tan petita remenava, doncs, una càmera? "Un regal que m'ha fet la meva família és una manera d'observar i codificar el món que no consisteix només en dissenyar i construir sinó en despertar-te la curiositat pel món i intentar millorar-lo". I això ho feien portant-la a museus, a concerts, agafant una càmera o tocant un instrument, experiències que llavors només podia entendre des de la intuïció, però que li han quedat a dins, afirma: "El pare em donava un llenç i em deia: «Pinta»". De fet, quan venia gent a casa, acostumaven a cantar en família: "Érem una mica com la família Von Trapp de Somriures i llàgrimes", diu divertida.

Se sent afortunada d'estiuejar al seu paisatge preferit i on passava les vacances quan era petita, a Torroella de Montgrí, al Baix Empordà. "Recordo dibuixar 50.000 vegades les Illes Medes. Em captivava el paisatge", explica Moliner, que des d'aleshores troba a faltar el mar quan passa temps sense veure'l. "Per a mi el millor espai públic és el passeig marítim, la platja, no per prendre el sol, per passejar", afirma ara des del seu vessant d'arquitecta. I com és la casa d'estiueig de la comunicadora que ens obre la porta a les cases dels altres? "Un apartament minúscul de platja, que havia estat de mariners, tot blanc perquè el protagonista és el mar –afirma, i continua–: Un paradís empordanès, però alhora un lloc senzill, de poca ximpleria i pocs luxes més enllà de la natura, a diferència d’altres pobles de l’Empordà que són prohibitius. M’agrada perquè hi ha molta realitat. És fins i tot trash".

Durant els estius en aquesta extensió de casa seva sentia "que tot era possible": "Podíem estar fins a les 16 h a la platja i no te n’havies adonat, menjaves fruita deliciosa, pujaves a sopar tard perquè estaves amb tots els amics". Una anècdota familiar reflecteix el seu entusiasme per aquest indret idíl·lic. "Un dia, amb sis anys, li vaig dir a ma mare: «És el dia més feliç de la meva vida»".