La (suposada) austeritat de Carles III

Aquesta setmana hem conegut un nou gest propagandístic dels ajudants de Carles III per intentar que sembli un monarca que viu al compàs del batec del carrer. Una llàstima que aquest objectiu hagi passat un cop més per mofar-se de la capacitat intel·lectual dels ciutadans britànics, que en deuen estar ja ben tips, perquè des d’abans de coronar-lo que la maquinària publicitària oficial del regne està obstinadament orientada a convertir aquest senyor de 74 anys en un home del segle XXI que vol seduir els Z i en un ciutadà –sisplau, no riguin– del carrer. Per aquest motiu, ja van reduir la quantitat de convidats a la coronació, van demanar que els nobles no portessin la seva corona familiar ni la capa d’ermini a l’acte, van evitar la presentació de l’or que es feia amb un lingot al monarca o, entre d’altres, van augmentar la varietat cultural i religiosa d’aquell acte, dedicat a una persona que tècnicament és el suprem governador de l’Església anglicana d’Anglaterra.  

Com s’entén per aquests gestos merament estètics –que resulten gairebé ofensius posats al costat dels 115 milions d’euros que va costar aquell egoshow–, una de les màximes pretensions del think tank reial és combatre la lògica i evident imatge de pou sense fons que té la monarquia al país, on compta amb una notable acceptació en el còmput global però on els monàrquics acèrrims no tenen relleu generacional. De fet, només el 32% de les persones d'entre 18 i 24 anys li donen suport, segons dades fetes públiques pel programa Panorama de la BBC abans mateix de la coronació. És a dir, a diferència de la generació tap britànica, els joves de l’illa no tenen cap simpatia per un senyor que els costa un ull de la cara i que viu dels impostos que ells paguen treballant de cambrers mentre la carrera universitària que tenen dorm en forma de record en un calaix del pis compartit on viuen a una hora i mitja del centre de Londres. 

Davant d’aquest panorama, la darrera idea de Carles III ha estat tornar a erigir-se en un rei frugal permetent que se sabés que es desprenia d’una propietat que es veu que estimava moltíssim. Es tracta de la seva casa de camp a Llwynywermod, al sud-oest de Gal·les i a tocar del Parc Natural de Bannau Brycheiniog. El més curiós del cas és que aquest nou lliurament de la telenovel·la del rei auster consisteix en Carles III renunciant a una finca que no era seva. I és que, segons explica The Telegraph, aquesta finca amb casalici inclòs se la va comprar per al seu gaudi i goig quan visités Gal·les amb els diners del ducat de Cornualla, càrrec nobiliari lligat a la persona que ostenta el títol de príncep de Gal·les. 

El caprici va costar a l’erari d’aquest ducat –que compta amb un generós patrimoni perquè l’hereu del tron britànic tingui cash per poder anar tirant durant la dura espera– ni més ni menys que 1,4 milions d’euros, que incloïen una casa en ruïnes i una finca de 80 hectàrees. Per si no fos prou, aquest home del segle XXI també es va gastar dos milions d’euros en fer una reforma que la deixés al seu gust, cosa que va comportar unes obres de gairebé dos anys. Això va ser el 2007 –dos anys després de casar-se amb Camil·la–, cosa que fa pensar que el rei va tenir allà un absolut caprici, ja que aleshores qualsevol persona normal hauria pensat que per al que li quedava en el càrrec d’aspirant a monarca potser amb les cases que tenia no valia la pena aixecar-se l’enèsim palauet. 

Com va aconseguir aquesta propietat no ajuda a la seva pretesa imatge d'austeritat, com tampoc ho fan les circumstàncies de com se n’ha desprès. El que s’amaga darrere de la sortida d’aquest preciós enclavament per part del monarca és que, des que va arribar al càrrec de rei, no li pertocava gaudir-ne perquè el ducat de Cornualla ha passat a mans del seu fill Guillem, l’actual príncep de Gal·les. Arran d’això, Carles III es trobava que cada mes li havia de pagar al seu primogènit un lloguer per seguir tenint-la a la seva disposició. Aquest canvi de preu –que ha passat de ser completament gratis a car– és el que ha motivat que aquella gran casa que s’havia aixecat per amor a Gal·les sigui ara un mort a deixar enrere i de la qual ara el ducat haurà de sufragar el manteniment potser bastant a contracor. Perquè, sincerament, no existeix cap constància que a Guillem i a Kate Middleton ara els interessi l’horticultura ni passejar-se pel camp com a Carles i Camil·la. Al cap i a la fi, es veu com no ha estat l’austeritat el que l’ha motivat abandonar Llwynywermod, sinó la garreperia. 

Una de les altres històries divertides de la peculiar austeritat de Carles III és que no vol viure a Buckingham perquè ell és una persona moderna. Ja abans que fos coronat s’havia filtrat –evidentment des de palau– que ell no considerava el majestuós edifici com un lloc normal on residir. “No la veu com una futura llar viable ni com una casa adequada per al món modern. Creu que el seu manteniment, tant des del punt de vista econòmic com mediambiental, no és sostenible”, es va publicar aleshores al Sunday Times. El més curiós del cas va arribar quan la informació afegia que, un cop ocupés el tron, el rei residiria a temps partit entre Sandringham, Clarence House i Windsor. Tres llocs que sí que deuen ser mediambientalment sostenibles i viables per al món modern… Quina presa de pèl!

Per acabar, el més escandalós del cas és que, per no viure-hi, els Windsor van demanar el 2017 una subvenció pública –que el Parlament els va aprovar…– per fer unes obres a Buckingham que duraran deu anys i que costaran al contribuent més de 400 milions d’euros. Tret que les obres siguin per reconvertir Buckingham en habitatge social, crec que l’estratègia per semblar algú que es preocupa del poble li està fallant bastant. Per no canviar res de res, més hauria valgut que no fes soroll.