Txe Arana: “No hi havia urgències de res, només estones d’estar en remull, el gust de préssec i estar hores seguint una filera de formigues”

BarcelonaAmb certa nostàlgia, la comunicadora i actriu Txe Arana es queda amb els estius d’infantesa, quan tenia sis anys i jugava tot el dia: “El joc no era un passatemps, era el temps mateix. Aquella època en què ni tan sols sabia què volia dir perdre el temps perquè el temps era nostre”. Sent d’una família nombrosa, són sis germans, l’estiu era el moment d’estar plegats, amb els germans i els cosins. “Llavors no hi havia urgències de res, només estones d’estar en remull a la piscina, el gust de préssec, i estar hores i hores seguint una filera de formigues”. Uns estius ideals en què sempre estava acompanyada, no es podien avorrir, les rialles estaven molt presents a casa. 

Vivien a Lleida ciutat on tenien una torre, que els permetia estar al camp, i sovint amb la mare agafaven el bus per anar a les Basses d’Alpicat, un complex ple de piscines, on anaven els lleidatans a refrescar-se. Hi arribaven en uns vint minuts, carregats amb els estris de piscina –cada cop portaven més coses–, i tota la canalla. Era el paradís de l’aigua, multitudinari, amb diferents piscines de diferents formes. Allà passaven gran part de l’estiu, en remull. Entraven a l’aigua i no sortien fins que s’acabava el dia. Tot el que existia era perquè es deixava tocar, l’herba que picava, la fredor de l’aigua… “No hi havia regles, un cop arribaves jugaves i ja està, amb pedres, aigua i ombres, sense preguntar per què”, recorda. També es banyaven al Segre: “El riu era un desastre, ple de fang, però també ens hi banyàvem”. Era molt diferent, com l’estiu que van tancar el barri on feien obres, a Lleida. Aixecaven els carrers i els van tallar: “Va ser brutal, plens de pols tot el dia. Estant a la ciutat vam disposar del barri per a nosaltres, vam fer el carrer nostre, com el temps”.

Uns altres estius ideals són els que passaven a Andalusia, al poble dels pares, i es retrobaven amb molts cosins, “al poble tots eren família”, diu. Eren estius de família i platja. Anaven en furgoneta fins al sud, infinitat d’hores sense cinturons de seguretat, i quan s’obria la porta sortia un munt de quitxalla amb matalassos de platja, i els pares. 

Aprofitant que és autònoma, la Txe intenta evitar fer vacances a l’estiu per estalviar-se les massificacions. Tot i que és molt de fer coses, quan viatja arriba als llocs i no s’està quieta, fa i desfà, i visita tot el que pot, però últimament està naixent a dins seu una mena d’il·lusió per fer unes vacances tòpiques: “Estar a una platja paradisíaca i no fer res”. Està pensant que potser algun dia s’ho regalarà.