Pere Hosta: "Fa 20 anys que faig humor seriós"

GironaÉs capaç d’arrancar riures de petits i grans només amb el gest, sense paraules. Faci de gos, com en el seu últim espectacle Woof, que aquest dissabte i diumenge a les 19 hores es podrà veure al Port Olímpic de Barcelona durant les Festes de la Mercè, o obri i tanqui portes, uns dels trets amb què més se’l coneix. “Fa 20 anys que faig l’humor seriós des de Girona al món”, reivindica. És Pere Hosta (Girona, 1975), clown, per no dir-ne pallasso, que és exactament el mateix però sense la connotació negativa que li acostumem a donar. “Sovint es diu com un menyspreu: «No siguis tan pallasso!» –reflexiona–. Però fer de clown és ser transparent, sincer; arribar a la gent a través de l’humor”.

Fa dues dècades va endinsar-se en aquest món amb l’espectacle dirigit per Pep Vila Tal com soc, en què a partir d’un llarg monòleg es despullava, fent gala de trets de la personalitat dels gironins. Era un context en què Teatre de Guerrilla copava la televisió i els escenaris. “Em comparaven amb ells i vaig decidir buscar el meu propi llenguatge”, recorda. Va ser així com a poc a poc va passar a “substituir la paraula pel gest”. Un camí cap a l’absurd que l’ha convertit en un clown únic: “No faig res però ho faig tot; he trobat el meu camí omplint el no fer res”. Ara pot reivindicar amb orgull que tant ell com la seva parella, la pallassa Bleda, viuen d’això després de “picar molta pedra”. En aquest camí ha estat fonamental la internacionalització: “El fet de no parlar obre portes a tot arreu”.

La sala La Planeta

La formació de Pere Hosta neix a Girona, des de les obres de teatre al Col·legi Maristes, bevent també de l’animació escolta, fins als quinze anys fent classes a l’escola de teatre d’El Galliner. Però si ressalta el suport d’un espai és el de la sala independent de La Planeta. “Per a mi en Pere Puig i l’Anna Carina són uns mecenes. Potser no seria on soc si no fos per gent com ells, que ens han ofert un lloc d’assaig sempre que ho hem necessitat”, expressa. Va ser als escenaris on va començar, però amb el temps el carrer s’ha convertit en el seu espai natural on actuar. “Al carrer trobo el pallasso més viu que mai amb la improvisació i viure el moment del públic, a més de tenir la possibilitat d’arribar a tothom”, remarca.

Le Bistrot

Per fer l’entrevista hem quedat a les escales del cafè restaurant Le Bistrot, a la pujada de Sant Domènec del Barri Vell. En un tancar i obrir d'ulls, s’ha posat tots els turistes que jeuen a la terrassa a la butxaca: saluda des de la finestra de la cafeteria els presents mentre esclaten les rialles. Va abillat amb una samarreta amb l’eslògan “Fes l’humor”, dissenyada pel seu germà Xavier Hosta, el lema amb què celebra els 20 anys actuant. "És una crida a fer l’humor tots junts", explica. A la Girona antiga és on Hosta va viure la joventut i ara la veu en perill d’extinció. Actualment viu a l’Eixample, a tocar de l’estació, i li agafa nostàlgia quan no pot circular pel Barri Vell per l’aterratge de cicloturistes. En aquest escenari de canvi continu, també sobretot pel que fa a l’oferta gastronòmica, Le Bistrot continua inalterable al pas del temps. “És on sempre quedàvem després dels espectacles perquè tanca tard i ara és dels pocs que no han canviat”, detalla.

Els còmics de la 22

Un altre dels llocs inalterables al pas del temps és la part de còmics i quiosc de la Llibreria 22. Tot i el canvi en la propietat de la llibreria després de l’aliança amb Abacus, continua tenint un espai reservat per a les vinyetes. “Per a mi contes, còmics, el dibuix i les formes són una part d’inspiració molt gran, perquè de tres vinyetes en pots fer un gag, són una simplificació molt gran”, diu. Forma part de la seva gran recerca sobre l’absurd: “Observant el carrer i la vida quotidiana és quan t'adones de l’absurditat de tot plegat”. Per això sempre explica que “el primer teatre” que va viure a la seva vida va ser la primera comunicació: “M’hi vaig trobar”, diu. Com a professional, demana que de cada espectacle seu en faci la direcció artística un artista de clown o de teatre de carrer. Això ha portat que tots els espectacles els hi hagi dirigit una persona diferent. En el cas de Woof, ha estat el rubinenc Leandre Ribera, que considera “un dels millors pallassos del món”. Convertit en un gos, aconsegueix mostrar-nos com els humans “som feliços amb allò tan simple com tirar una pilota, o saltar”. “I això ens omple, com ens omple no fer res”, afegeix.

La gent

Quan li vaig preguntar què remarcaria de Girona, una de les primeres coses que em va respondre és la gent. Mentre fem una aigua amb gas a les escales de la pujada de Sant Domènec no para de saludar exalumnes seus des de la terrassa de Le Bistrot. La xarxa és clau per viure de les arts escèniques, i més en un món tan menyspreat com en el de fer de pallasso. El 2012 va crear el primer espectacle de carrer, Postal Express, amb la direcció escènica de Sophie Borthwick, en què es convertia en un carter entranyable que buscava on lliurar paquets. Però en paral·lel va estrenar al Temporada Alta una cosa més grossa: Pàjaru. Un espectacle en què va enxarxar-se amb el millor de Girona: Isaki Lacuesta en va fer la realització audiovisual, Carles Cors la música i Manel Trias la direcció escènica. “Quan t’atreveixes amb més gent i crees més xarxa, genera més resultats –analitza–. Així vaig entrar al Circ Cric, Tortell Poltrona em va conèixer i vaig acabar actuant a l’Espai Brossa”. Ara torna al Temporada Alta amb Lumiero, de la mà de La Menuda, que ja ha esgotat totes les entrades i de què s’han obert noves funcions.