Un dolmen neolític amagat entre parets de pedra seca al cor del Cap de Creus

GironaL’Alt Empordà és la comarca amb més jaciments prehistòrics de Catalunya. S'hi conserven centenars de dòlmens i restes megalítiques que les civilitzacions primitives feien servir de sepulcre, escampades pels entorns naturals de l’Albera i la plana empordanesa. Ara se n’ha descobert una de nova de gran valor històric: és el dolmen dels Bufadors, al cor del Parc Natural del Cap de Creus, a poc més d’una hora a peu des del Port de la Selva, en direcció a Cadaqués. Fa uns quatre metres de llarg per un metre i mig d'alçada i data del final del neolític, pels volts del 2700 aC.

Aquest dolmen havia romàs ocult entre arbustos i esbarzers, de manera que, a diferència de molts altres jaciments de la comarca, que han patit tota mena d'espolis i deterioraments amb el pas dels anys, les pedres i el seu interior s'han pogut excavar en bones condicions. S'hi han trobat restes de ceràmica, sílex i joies d'aixovar que certifiquen que es tracta d'una tomba funerària de la prehistòria. Ara bé, tampoc s'ha mantingut del tot intacte des del neolític, ja que, com és habitual, fa segles algun pastor de la zona va aprofitar aquesta cavitat per convertir-la en barraca afegint-hi al voltant alguns murs de pedra seca. Aquest megàlit, a més, no té l'estructura clàssica de lloses verticals i una coberta, sinó que aprofita l'arc d'una balma natural que fa de cornisa. Per això, els arqueòlegs l'han catalogat oficialment de paradolmen.

Els principals impulsors de la troballa són Pere Toro i Vicenç Armangué, dos historiadors de vocació, apassionats de les pedres antigues, que seguien la pista d’aquest dolmen per camins separats fins que, fa tres anys, es van conèixer i van començar a treballar plegats. Armangué en tenia coneixement a través de Jenar Fèlix, fotògraf especialista en les construccions de pedra seca a la zona, que el 2014 va avisar-lo dient que havia trobat unes pedres amb una disposició curiosa.

"300 canes a mestral de Bufadors, una taula sota una arqueta"

El cas de Toro, en canvi, és molt més rocambolesc: el seu besavi, apassionat de la natura i la història, acostumava a recórrer la zona amb una càmera i una maleta de fusta, prenent notes sobre mapes i jaciments. I una de les seves notes, de l’any 1905 —escrita en paper de fumar amb carbonet—, va arribar a les mans de Toro amb una indicació enigmàtica: "300 canes a mestral de Bufadors, una taula sota una arqueta".

Toro, intrigat pel contingut de la indicació, com qui busca un tresor en una pel·lícula d'aventures, va consultar veïns i experts com l'historiador local Isidre Corominas, que coneixien el vocabulari selvatà de l'època, fins que va anar desentrellant la frase. Taula feia referència a un dolmen (com la coneguda Taula dels Lladres), arqueta volia dir barraca de pedra seca, Bufadors és un topònim de la zona (que en aquest cas feia referència a un mas amb aquest nom) i mestral indicava la direcció nord-oest. "Gràcies a això vaig trobar la barraca —explica Toro—, però el problema va ser entrar-hi: hi havia un matollar d’esbarzers i argelagues, i com que és un parc natural, no podia netejar-ho. Així que amb un pal de selfie i una llanterna vaig aconseguir fer algunes imatges de l’interior, les vaig portar a l’Ajuntament del Port de la Selva i, amb el seu permís, vaig poder-hi accedir, fotografiar-ho i documentar-ho bé". Toro també va trobar la resta d'una pedra en forma de destral, així que de seguida es va posar en contacte amb les administracions i amb arqueòlegs especialitzats com Imma Ollich.

Dues setmanes d'excavacions

Llavors, van entrar en escena els professionals del departament de Cultura, que el 2022 van anar a visitar-lo in situ i la primavera del 2023 van fer-hi excavacions durant dues setmanes. L'arqueòleg responsable era Rafel Rosillo: "Van aparèixer materials diagnòstics del període —fragments de ceràmica, una petita dena de collaret de pedra verdosa, una làmina de sílex i un petit molí barquiforme utilitzat per moldre gra. No es van trobar restes òssies, ja que els ossos no s’han conservat", explica. L'arqueòleg prehistoriador destaca la importància d'aquest jaciment, que a l'inventari de la Generalitat consta amb el nom de Barraca d'en Vellanero: "Qualsevol estructura megalítica ja té una gran importància, però en aquest cas, a més, es tracta d’un monument poc alterat per excavacions antigues o per l’erosió, cosa poc habitual a la zona. Això el converteix en un jaciment a destacar".

El megalitisme desperta passions

La primera referència escrita sobre l'existència del dolmen la va publicar Jenar Fèlix el 2023 en un llibre sobre pedra seca, però, sens dubte, ha estat gràcies a la feina apassionada d'Armangué i Toro que s'han fet les excavacions i els estudis fins a la presentació oficial d'aquest mes d'octubre. Les xerrades i excursions sobre la troballa han despertat molt d'interès al municipi, ja que el megalitisme, certament, mou grups d'excursionistes i curiosos que visiten i documenten aquests jaciments, fascinats per la història i per tota la mitologia popular de forces ocultes i druides al voltant d'aquestes pedres. "Recordo que el meu avi sempre deia que anaven a berenar al dolmen de la Taula dels Lladres, on hi ha tota la coberta plena de gravats. Ell m’explicava que jo m'entretenia seguint-los amb el dit i suposo que d'aquí em ve la passió per les pedres", recorda Pere Toro.

I Vicenç Armangué conclou: "Em vaig enganxar al món del megalitisme el 2008, i és gairebé un vici. El coneixement et fa estimar les coses, i el megalitisme de l’Alt Empordà és un autèntic paradís. Aquest patrimoni s’ha de divulgar, fer-lo conèixer amb sortides, excursions i xerrades. Qui el descobreix, en queda meravellat".