Dues cartes
Els catalans naixem amb una beca sota el braç pel doctorat en Ciències Polítiques del Desengany. Cada generació ha descobert quin era el nostre poder, és a dir, quina era la nostra llibertat.
Sense llibertat, diu Maquiavel, no hi ha riquesa. Ara que es discuteix sobre l’amnistia, he recordat una carta famosa que Maquiavel va escriure durant l’exili per mirar d’aconseguir un càrrec a la cort dels Mèdici, que l’havien amnistiat. És la primera notícia de l’escriptura d’El príncep. Maquiavel hi explica que es passa els dies fastiguejat, amb la gent del camp. I llavors, en un dels passatges més bonics de la literatura italiana, explica: “Arribat el vespre, me’n torno a casa i entro al meu escriptori; al rebedor em despullo de la roba de cada dia, plena de fang i de llot, i em poso vestits reials i curials; tornat a vestir decentment, entro a les corts antigues dels antics homes, on, rebut per ells amorosament, m’alimento d’aquell menjar que només és meu, i pel qual vaig néixer; i no em fa vergonya parlar amb ells, demanant-los els motius de les seves accions, i ells amb la seva humanitat em responen; i durant quatre hores no sento cap disgust, oblido tot neguit, no temo la pobresa, no em consterna la mort: tot em transfereixo en ells”. Polítics i votants ens hauríem estalviat una pila de sorpreses si haguéssim dedicat també unes hores del vespre a llegir l’antic home Maquiavel.
Un segle després, en una situació més desgraciada, Cervantes, vell, pobre i -“puesto ya el pie en el estribo”- a dos dies de la mort, escriu una carta inoblidable al comte de Lemos, el seu mecenes. “Ayer me dieron la Estremaunción y hoy escribo ésta. El tiempo es breve, las ansias crecen, las esperanzas menguan, y, con todo esto, llevo la vida sobre el deseo que tengo de vivir”, hi diu. Però: “Todavía me quedan en el alma ciertas reliquias y asomos de 'Las semanas del jardín', y del famoso 'Bernardo'”. S’han perdut els dos llibres que Cervantes encara rumiava al llit de mort, però la carta és tan impressionant com la de Maquiavel. Són dos escriptors immersos en l’obra que es dirigeixen a un benefactor. La desgràcia fa sortir la seva persona circumstancial i concreta. És com si així el seu món, fet de literatura, donés el fruit més aconseguit; com si la seva literatura, feta de món, donés el fruit més madur.
Aquests dies que passem, tan barrocs i teatrals, tan espanyols, ajuden molt a veure com tot madura en contacte amb la pràctica. Maquiavel parlava de la verittà effettuale, la “veritat efectiva” de les coses, i demanava sobretot que ens hi atenguéssim.
