Els grans magatzems
No volia parlar de l’informe PISA per no caure en obvietats doloroses, però una mica m’hi sento obligat. M’imagino algun dels pedagogs responsables d’enfonsar l’ensenyament català mirant als ulls la consellera i dient-li: “Al final, per què volem que aprenguin res?”
No ho saben. Per això s’han destruït escoles i instituts. Sap greu pel joc de paraules, però és la mateixa fugida d’estudi que hem vist de qualsevol responsabilitat pública: l’ensenyament és la més greu, perquè és la ròtula que assenyala per quin futur treballem, sí, però mireu la sanitat, la justícia, el transport, l’ecologia, la llengua, la llibertat, la democràcia, convertides en paraules buides, pitjor: corrosives.
Una frase famosa de Hegel diu que la història ensenya que no ensenya res, però últimament no em trec del cap que Tolstoi va comparar Rússia i Espanya i que Dostoievski va situar a Sevilla la paràbola del Gran Inquisidor. Som a la segona meitat del segle XIX rus: retard europeu, repressió i policia secreta, grans diferències socials, oligarquia corrupta. El positivisme era llavors vist amb el mateix desengany que ara ens mirem la carrera digital i les pantalles. La racionalitat i els ideals s’anul·laven mútuament. La impressió aclaparadora era que no hi havia res a fer. Va venir el nihilisme i, després, el totalitarisme.
El Nadal també és revelador. Despullat de cristianisme, l’hem convertit en uns grans magatzems, que és el que queda quan ho depredes tot. La decoració nadalenca del Palau de la Generalitat és la mateixa de tot l’urbanisme públic català dels últims anys, propi d’unes grans superfícies comercials. Qui diu urbanisme diu política. Quan no saps on vas, t’agafes al materialisme i a la hipocresia, a la retòrica dels grans magatzems (que és la base de la burocràcia): compri i somrigui, busqui i compari, no trobarà res millor. L’anterior conseller d’Educació, Cambray, era, literalment, un llicenciat en màrqueting.
Pel que fa a l’ensenyament, hem dit als nostres fills: aprovat general, eduqueu-vos vosaltres. Quan l’adult renuncia a les seves responsabilitats, en queda un robot, i això hem fet, robotitzar l’ensenyament. I ara no som ni capaços de treure’n el mòbil, la línia directa a la gran superfície, i ens sorprèn que, deixats sols, la màquina hipersexualitzi els nostres fills, com és propi dels grans magatzems, que tot ho converteixen en carn i consumisme. Quanta hipocresia. Queda pensar que, com els russos, tenim unes arrels que ens protegeixen, per poc que es vegin i per molt que ens les mirem de tallar, mentre no vinguin temps pitjors.
