La responsabilitat i la democràcia
Ningú ja s’estranya que persones com Mazón arribin al poder, i no és honest estirar-se els cabells ara que és massa tard. Després de les denúncies de censura, finalment s’ha pogut veure el documental Alerta inundable, que denuncia com les pressions a l’ACA han permès edificar en zones inundables. Qui havia de protegir-nos donava els permisos. El programa acabava amb aquesta frase d’una professora de geologia: “No s’hi val a jugar amb el risc dels altres per omplir-me jo les butxaques”.
Jo visc entre dues rieres, a tocar del centre de Sant Feliu de Guíxols, un municipi amb risc d’inundació molt alt i amb el Pla d’Emergència caducat de fa temps. La meva ciutat té 52 infraestructures municipals i elements patrimonials en zona inundable: és la cinquena població de Catalunya en aquest risc. Al mapa de protecció civil, casa meva es troba en zona vermella, és a dir, zona de perill d’inundació fluvial en un termini de deu anys.
Cada dia, des de casa, veig com l’Ajuntament està cobrint una de les dues rieres. Vist el desastre de la dana, vaig pensar que algun responsable aturaria aquestes obres. Però no. Al contrari. Vaig preguntar a un exregidor d’Urbanisme de Sant Feliu. “Ecològicament –vaig dir-li–, ja trobo una bestiesa tapar una riera, però, amb el que va passar a València, no seria prudent aturar aquestes obres?” La seva resposta em va glaçar: va dir-me que l’aigua corria més així. No vaig contestar. Cobrir una riera augmenta la capacitat de desguàs? I en cas de pluja torrencial? No fa una barrera, la bocana? No s’embussa? Senyors de l’ACA que doneu el permís: de veritat que una riera coberta desguassa millor que una a cel obert?
Quan parlem del declivi de la democràcia volem dir aquesta desconfiança. L’excusa de Mazón –“jo no sabia res”– és la variant del “jo només seguia ordres”. Un ciutadà com jo, que no en sap res d’hidrologia, hauria de poder confiar en els que manen, i no passa. Hem vist tanta irresponsabilitat, en aquest país, que poc més pots fer que deixar-ne constància per escrit i resar perquè el càrrec públic de torn tingui escrúpols morals. Giorgio Agamben alerta molt contra la confiança en el tècnic que diu parlar en nom de la veritat científica, quan, en realitat, parla en nom d’uns “poders que l’han contractat perquè parli”.
Al capdavall, persones de la categoria de Mazón acabaran per justificar-se dient que van ser votats, i, doncs, que la responsabilitat és col·lectiva. En part és veritat, però no del tot, perquè sense la responsabilitat personal del polític no hi ha democràcia possible.
