Romanyà

Pujo a Romanyà després de rellegir La mort i la primavera. Rodoreda va escriure aquesta novel·la a Ginebra a principis dels seixanta. A Romanyà només va repassar-la abans de morir. “Espero que amb el fred aquestes ganes tan senyores [d’escriure] tornin i que en un tres i no res enllesteixi un llibre molt esgarrifós”, escriu a Marta Pessarrodona el setembre del 1981. (Fa pensar en Kafka dient a Felice que ha escrit una història “bastant terrorífica. Es diu La metamorfosi i et faria una por horrorosa”.) “Vaig donar per enllestides vint-i-cinc pàgines i em vaig cansar tant que em vaig dedicar a reposar”, li escriu un mes després.

Al cap d’un any i mig es mor. Els editors avui no es posen d’acord en com editar “una de les novel·les més importants que s’hauran escrit a Europa de quatre mil anys a aquesta banda”, segons va definir-la Rodoreda a l’editor, amb l’exageració de qui no gosa dir la veritat, que és que tenia entre mans una de les obres mestres de la literatura catalana.

Romanyà és el dipòsit de màgia de la Vall d’Aro. M’hi perdo una mica expressament amb el cotxe. No sé com, arribo a l’última casa on va viure Rodoreda, al carrer de les Roques Altes. Romanyà i la Vall d’Aro són plens de roques que apareixen entre els suros, però no sé si el nom del carrer ve d’aquí o de les Pedres Altes de La mort i la primavera. Perquè no tinc cap dubte que Romanyà és el poblet de la novel·la, amb la riera i la font, els rituals primitius que les restes megalítiques evoquen, i sobretot els suros amb l’escorça que es pot obrir com a la novel·la.

Va preveure Rodoreda Romanyà des de Ginebra? Es diu que potser recordava un viatge a Coll de Nargó, però jo no crec que li calgués mirar enrere. L’art és profètic, és tràgic. És mort confrontada amb la primavera. La mort no pot guanyar perquè sense la vida no hi ha consciència de mort, no hi ha mort, però és impossible tancar els ulls a aquesta consciència.

Per això Èdip s’arrencarà els ulls, ja massa tard. A La mort i la primavera el protagonista veu la mort del seu pare, un pare que tampoc pot tancar els ulls. Les embarassades duen els ulls embenats perquè els fills no vegin la mirada dels homes: perquè no vegin la mort. A una altra adolescent que vivia en una altra muntanya, la Mila de Solitud, també se li van obrir els ulls “com si volguessin prendre-li tota la cara”, igual que a la llegenda del senyor de Llisquens. També Català profetitza Rodoreda.

“Per trobar un druida a Romanyà una nit de lluna donaria anys de vida”, va escriure Rodoreda, i així la novel·la va quedar inacabada, jo crec que per bé.