Agadez, la porta del desert a Líbia
Fins al setembre, 260.000 persones de l’Àfrica occidental han creuat el Sàhara per anar a Europa
BarcelonaAgadez és una ciutat totalment plana, estesa, esquitxada de casetes i edificis baixos de fang. Amb més de 100.000 residents, és la segona capital del Níger, un dels països més empobrits del món. Fa deu segles la seva situació estratègica entre el Sahel i el Sàhara ja la va convertir en un pas inevitable per a les caravanes que anaven de l’oest a l’est de l’Àfrica o de la costa atlàntica al Mediterrani, un punt indispensable per a rutes comercials, religioses de fidels cap a la Meca i també del tràfic il·legal de minerals, armes, drogues o fins i tot persones.
Fins que, el 2011, la caiguda de Muammar al-Gaddafi va arrossegar Líbia a l’anarquia, era la via per on molts escapaven de la misèria dels seus països per buscar-se la vida a Trípoli o Algèria. També havia sigut una destinació turística força popular, però l’amenaça jihadista va acabar amb l’activitat. En cinc anys, la ciutat ha canviat tant, que els testimonis asseguren que els visitants han desaparegut i que ara els hostals i restaurants viuen pràcticament dels migrants irregulars que, sense gaires opcions més, volen fer el salt a Europa.
De l’àrida Agadez als ports de Líbia pel Sàhara hi ha 3.500 quilòmetres que només entre el gener i el setembre d’aquest any han recorregut 260.000 persones, més del doble que les 120.000 del 2015, explica a l’ARA Giuseppe Loprete, cap de la missió al Níger de l’Organització Internacional per a les Migracions (OIM). Un terç dels migrants són nigerians, seguits a distància de nigerins, senegalesos, gambians o ivorians. Els de la Banya d’Àfrica fan servir la ruta de l’est, pel Sudan, que acaba als mateixos ports del voltant de Trípoli. El tancament de les fronteres europees ha fet revifar la ruta cap a Itàlia des de Líbia, més llarga i perillosa que la de Turquia-Grècia.
La mort al desert
L’OIM estima que hi ha unes 250.000 persones esperant a Líbia per embarcar-se o per fer el camí a la inversa de tornada a casa, tot i que admet que és tan difícil posar xifres a aquest moviment migratori com impossible estimar quants s’han quedat pel camí. Al juliol es trobaven 34 cossos enmig del desert, morts de set i abandonats pel traficant. Una vintena, menors d’edat.
Agadez és el “punt de partida de la clandestinitat” perquè al Níger s’acaba l’espai CEDEAO de lliure circulació per 15 països de l’Àfrica occidental, subratlla Pablo Tosco, periodista d’Oxfam Intermón que a l’estiu va documentar sobre el terreny les paupèrrimes condicions en què malviuen els migrants. Sense turistes, la ciutat treu profit de ser la capital de la migració africana. Molts particulars allotgen desenes de persones amuntegades en cases sense bany i amb dret a poc més que un plat d’arròs. Són els guetos, hostals semiclandestins que en el cas dels reservats per a dones són, en realitat, prostíbuls. “Les migrants sovint es paguen el viatge a canvi de sexe, de ser violades o agredides físicament”, explica Tosco.
El camí fins a Agadez no ha sigut fàcil per a la majoria, que han hagut de pagar suborns a policies i militars pels països que han anat creuant. A la ciutat nigerina, els que encara tenen diners s’instal·len als guetos a l’espera que els traficants omplin les camionetes pick-up per sortir cap al desert. El bitllet per creuar el Sàhara pot costar entre 100 i 300 euros, estima Tosco, que va veure com els traficants omplien els vehicles de passatge com si fossin coses. Als viatgers els donen un pal llarg perquè se’l posin entre les cames i un bidó d’aigua, i comença un trajecte que durarà entre dos i quatre dies. “Els migrants em comentaven que el cotxe no para i si es queden adormits i cauen durant el trajecte, es queden allà”, diu el periodista d’Oxfam Intermón.
En ruta, Ousmane Diallo explicava a l’agència Reuters que s’havia gastat uns 800 euros des que havia sortit del seu poble de Sierra Leone feia 10 dies amb uns pantalons de recanvi, sabates, aigua i una bíblia. El seu objectiu vital era arribar a Alemanya per treballar en una “fàbrica de cotxes”, aliè als plans de la Unió Europea amb països com el seu. Fracassada la via de retornar la migració a territori turc, Brussel·les busca noves fórmules per frenar l’arribada de refugiats i, a través de l’estratègia de premi i càstig, pressiona els estats africans perquè frenin la seva població. Fins ara hi ha cinc acords batejats com a “cooperació” amb el Níger, Nigèria, el Senegal, Mali i Etiòpia.
Des de l’OIM, Loprete subratlla que cal donar “suport per gestionar els fluxos de migració” cap a Europa i invertir per millorar les condicions de vida, creant feina i oportunitats en educació, però també “tallar les xarxes de traficants de persones”, sabent que, com apunta Tosco, molts cops les màfies estan liderades per policies, militars i excaps de seguretat.
